Manresans endeutats

Que l’Ajuntament de Manresa es trobi entre els més endeutats de les ciutats mitjanes del país no és una bona notícia.

El 1990, la compra del Casino sense acord amb la propietat va acabar en una despesa d’uns 2.000 milions de pessetes que van pesar com un llosa en els pressupostos municipals del tombant de segle.

La crisi del 2008 ens va tornar a enxampar endeutats. Les gran obres que es feien i es desfeien mentre s’inflava el seu pressupost, com les de la plaça de la Reforma o les del parc Vila Closes –que encara no ha finalitzat–, també han estat un bon exemple de les iniciatives municipals que han sortit cares a tots els manresans. L’import del deute va ser especialment important a l’empresa municipal FORUM, que, actuant com una promotora immobiliària, va topar amb la crisi del totxo i va deixar un forat de 23 milions d’euros.

En aquesta bossa de pagaments socialment inútils, hi podem posar aquells que s’han derivat d’una gestió urbanística que ens ha sortit molt cara davant dels tribunals, com el pagament de 15 milions per uns terrenys sense valor constructiu a les Saleses.

L’endeutament de la darrera etapa va suposar dedicar durant molts anys fins al 12% del pressupost a eixugar el dèficit; un fet que ha passat una greu factura en el creixement de l’exclusió social i l’exclusió residencial de la ciutat. Els darrers governs municipals ens han reiterat que, plans com el d’habitatge, no tenien recursos per abordar la creixent problemàtica de la pobresa estructural, perquè ha calgut pagar als bancs 72 milions en 7 anys per remuntar l’endeutament.

En els darrers temps ignasians hem tornat a veure alegries edificatòries, com el nostre particular museu «Guggenheim», que ha superat en un 75% el pressupost previst inicialment. I, segons ens diuen, el darrer dèficit és causat per un altre pagament als bancs, el de la Fàbrica Nova, la gran aposta de ciutat per al coneixement, la tecnologia, l’empresa, la ciutat i el territori. La iniciativa privada, que encara es reserva una important edificabilitat d’habitatges a l’espai de la fàbrica i que no ha pogut desplegar el seu negoci d’ençà la crisi del 2008, ha venut els terrenys i també cobrarà pel deute.

En aquests temps preelectorals, quan la dinàmica política demana idees engrescadores, els aspirants a governants haurien de tenir present que hi ha un full de ruta sobre el creixement de la ciutat que es diu POUM i en el qual no figuren projectes com el del soterrament de la línia de FGC, perquè el seu model ferroviari no volia un espai constructiu per habitatges sobre les vies sinó un pol d’intermodalitat de la mobilitat en bus, tren i vehicle privat a la plaça Prat de la Riba.

No voldríem que aquest i altres projectes engreixessin la ja pesada càrrega de les decisions dels governants que ens han sortit molt cares a tots els ciutadans. Els governants passen, els ciutadans sempre paguen i la banca sempre guanya.

Subscriu-te per seguir llegint