«Temazo» i altres excessos

Fa un parell de setmanes, l’amic Jordi Estrada va publicar un article titulat «El tema del tema» que gairebé em va sobresaltar: semblava un plagi del meu pensament. L’hauria subscrit de dalt a baix. Al fil de la polèmica sobre una cançó de moda, exposava la seva perplexitat davant el costum cada cop més arrelat de dir-li «tema» al que sempre se n’havia dit una cançó. Fenomen que es podria fer extensiu a la substitució de la paraula grup per la paraula «banda», i a dir-li «tribut» al que sempre n’havíem dit homenatge. Uns canvis en el lèxic col·loquial que són, mai millor dit, un tribut a la llengua anglesa i una mostra més de la nostra submissió a la cultura anglosaxona. I si tant al Jordi Estrada com a mi ens causa estranyesa aquesta proliferació de «temes» a dojo, hi ha encara una altra paraula, conseqüència de la primera, que ens en causa molta més, i és el superlatiu «temazo», una expressió que no suporto.

Immersos en aquesta necessitat que té tanta gent de convertir en superlativa qualsevol futilesa, molts hispanoparlants s’han abocat a afegir el sufix -azo a qualsevol cosa. I no hi ha emissora de ràdio que no parli d’un «temazo» ni programa esportiu que no relati un «golazo». Ja no hi ha grans cançons ni gols magnífics, només hi ha «temazos» i «golazos» igual com hi ha «regalazos» i «conciertazos» i tots els «azos» que us puguin passar pel cap.

Fa un parell d’estius dinava amb uns amics al Mas de la Sala, a Sallent, i es va donar el cas que a l’espai annex, destinat a fer-hi celebracions, hi havia un casament. Després de desfilar pel nostre costat tot d’invitats que es dirigien a aquella sala, quan ja semblava que no hi faltava ningú, va aparèixer la núvia. Havia de ser l’última d’entrar. Llavors, una noia la va reconèixer i la va anar a saludar. Estava nerviosa la núvia, i encara amb l’amiga al seu costat es va quedar plantada a la sortida del menjador disposada a fer l’entrada triomfal davant dels convidats. Es va ajustar el vestit, va alçar el cap, va respirar fondo, i com parlant amb ella mateixa va exclamar «momentazo». Quan ho va dir va ser com si tot el glamur caigués a terra. Aquella sola paraula ho va espatllar tot i va delatar que aquell pretès instant transcendent i romàntic no era altra cosa que «postureig». Vaig pensar que deuria tenir el cap més centrat en l’Instagram que en el casament, i que deuria valorar més cinquanta «m’agrada» que un «sí, ho vull». Els «azos», com tots els excessos, fan mal. I molts cops, en lloc d’engrandir, enxiqueixen.

Subscriu-te per seguir llegint