La vida que s’escolta

Anna Vilajosana

Anna Vilajosana

La vida que s’escolta

La vida que s’escolta / Xavier Serrano

El futur és beure aigua i observar la persona que estimes a través del cul del got quan empasses l’última gota. És una imatge deformada, un cos petit i alterat, que no s’assembla al real, però que reconeixes com si fos el teu. Per anar més enllà sempre cal mirar a través de les coses, del plat de bledes, de les persianes mig abaixades, dels somriures murris, de les paraules que volen dir coses que no diuen. Tinc fred i et trobo a faltar, i de la pena més íntima sorgeixen unes ganes noves de viure. Com més perill més obsessió pel pas del temps, pel que vindrà i pel que ha passat. Ha estat molt. Ha estat poc. Ha estat el que ha estat. I reviso i remiro les vivències compartides que avui prenen un altre sentit. La realitat quotidiana és un record ple d’últimes vegades.

Encara em ressonen al cap les tres melodies que es barrejaven i es complementaven en aquella habitació d’hospital. Una que era una crida, com un telèfon insistent que ningú despenjava; una altra era el so de la màquina que t’insuflava aire; i una tercera, dos xiulets seguits com si fossin l’avís de pujada a un tren antic seguits d’una pausa de cinc segons. I la música es repetia, i l’orquestra reprenia el ritme, i tot tornava a l’inici encara que s’acostés el final. Tres melodies, una per cada vida. La primera per la vida viscuda, sense decorat ni artificis, la de matinar, la de dubtar, la de les obligacions, la de les passions. La segona per la vida planificada, la que, forjada a base de projectes i somnis, avança sempre en paral·lel per camins subterranis, i que de tant en tant es mostra i treu el cap per l’escletxa i s’emociona de veure tant de cel blau; i la tercera per la vida sembrada, la que arrela, la que queda i creixerà sola.

El dia que vas marxar va nevar, però la neu em continua agradant. La tinc associada a moments feliços perquè en aquesta ciutat neva poc i perquè quan ho fa capgira els plans i la por del col·lapse fa que ens movem menys, i quan et mous menys, veus més bé el paisatge, i les baixades esdevenen pistes de patinatge que cobreixen el ferm conegut pel qual caminem sempre i tothom va tapat, i es cobreixen mans i cara, però els ulls sempre queden al descobert. La neu entra pels ulls pel mateix lloc per on s’escapa l’ànima. I entre neu i música vaig llegir en veu baixa aquest poema de Forcano: «Tot tapat amb un abric gruixut / només deixo al descobert/ els ulls/ per bé que clavats en un altre paisatge: /a la memòria tu i jo a la platja, / aquell estiu, / i recordo veure passar l’ombra d’una gavina / sobre la teva esquena nua. / Tan lluny d’aquí, que camino sobre la neu/ sense deixar petjada».

Subscriu-te per seguir llegint