Els últims de la fila

El debat polític sobre l’aprovació dels pressupostos a Catalunya no ha girat, ai las!, sobre el benestar d’un dels sectors més fràgils de la població, les persones amb discapacitat intel·lectual o amb trastorns mentals, sinó sobre l’ampliació del trànsit d’avions a costa de la destrucció de més paratges naturals o a l’entorn de la construcció del casino més gran d’Europa. Cap d’aquestes dues suposades millores per al país contribuiran, en tot cas, a pal·liar la greu crisi que viuen els centres que acompanyen i donen feina a més de vint-i-cinc mil persones, arreu de Catalunya, sense comptar la llarga llista d’espera de nous casos pendents d’atendre. Una atenció que porten a terme des de fa anys associacions i entitats amb una clara funció de suplència ja que, així com disposem d’una cobertura universal de salut, també seria d’esperar que l’administració assumís la inclusió laboral d’aquell sector invisibilitzat de la població amb una taxa d’atur superior al 40 per cent. Molts dels centres que es dediquen a tenir cura d’aquestes persones i millorar-ne la qualitat de vida estan a un pas de quedar-se sense recursos suficients per tirar endavant l’assistència amb prou garanties, malgrat l’abnegat voluntarisme que sempre ha caracteritzat els professionals que tenen cura de persones amb trastorns de salut mental d’edats diverses o afectades per algun tipus de discapacitat, i amb unes condicions salarials cada vegada més migrades. Algú s’imagina per un moment quin podria ser el panorama en el cas extrem (i val a dir que la conjuntura actual també ho és, d’extrema) que tots aquests centres desapareguessin, perquè la situació ha esdevingut econòmicament insostenible? Potser seria la manera perquè els últims de la fila, aquells que sempre passen desapercebuts, fossin els primers a ocupar les places dels ajuntaments, les portades de tots els diaris i els vestíbuls de tots els casinos.

Subscriu-te per seguir llegint