Molta ressaca per tan poc alcohol

La ressaca de l’any de la transformació, allò de la Manresa 2022, està fent venir mal de cap a la classe política. Responsables de l’invent i ideòlegs estan molestos, més aviat visiblement emprenyats, perquè la ciutadania del Centre Històric i les associacions veïnals els han suspès en la gestió i els resultats, amb nota de decepció.

Tenint en compte que al maig hi ha un nou examen seria intel·ligent girar full, no parlar més del tema ni fer rebequeries d’adolescent, en un exercici de poc enteniment, acusant el tribunal qualificador de manca d’autoestima o derrotisme. Autoestima de què?, el balanç ha estat un any de xerrades i reflexions acompanyades d’un programa cultural de festa major, amb alguna producció local força notable que no ha tingut més trajectòria pel propi desinterès, o manca de capacitat, dels promotors.

El problema no són els resultats, potser dignes però escassos, és la manca d’autocrítica d’unes persones que van voler fer un doctorat sense haver-se llicenciat. Les manresanes i manresans han qualificat a partir del projecte, publicitat públicament fins a la sacietat, que prometia canvis socials i urbanístics, de mobilitat, accions culturals per reivindicar els indrets més històrics i el patrimoni, tot plegat per preparar un canvi de futur partint d’una transformació que ni s’ha vist ni se l’espera. Ara se sorprenen de la clatellada, com a resposta a qui ens havia parlat d’un abans i un després, mentre continuem amb el de sempre?; la reacció airada és esperpèntica, però sobretot posa en evidència la manca d’arguments per explicar-nos com és que ens han venut el blat que ha anat a parar a un sac que no estava ben lligat, com tantes altres propostes que s’han deixat damunt la taula, projectes en vies d’execució poc clares, que caldrà avaluar de cara al proper examen; i la nota dependrà que es recuperi allò que el 2022 s’endugué, la confiança.

En la valoració que no han sabut encaixar hi ha dues paraules clau: Decepció, estat d’ànim de qui se sent enredat; i dignificació, l’eterna reivindicació que una vegada més s’ha ignorat.

La culpa de la carbassa només és atribuïble a qui va situar les expectatives massa amunt, amb capacitats sobrevalorades, sense tenir la preparació ni els recursos per assolir-les; de qui ens va prometre la festa del mil·lenni i a la barra només hi havia aigua sense gas; no és comprensible l’enuig per inacció, quan hem passat de voler encendre la foguera de les oportunitats, a respirar l’olor del fum que havíem comprat. Resumint: Els han catejat per no fer els deures, això només es pot rectificar posant-hi colzes i aprenent a tenir una mica més d’humilitat; els màsters els regalen a Madrid i aquí, quan fas volar coloms, tard o d’hora se’t caguen al damunt.

Subscriu-te per seguir llegint