El patrimoni de les masies bagenques: Can Font

Les XI Jornades de Patrimoni organitzades pel Centre d’Estudis del Bages van analitzar a La Culla el paper històric i social de les masies com a forma de poblament a les comarques de la Catalunya Vella, especialment del Bages. La ponència inaugural, del catedràtic d’història de la Universitat de Barcelona, Llorenç Ferrer Alós, va tractar sobre: «Desmitificant les masies. Exemples del Bages», on va explicar els usos de Can Font i de la Culla. L’especialista en Història Medieval del Bages, Raquel Valdenebro Manrique va parlar exhaustivament de «Can Font de la Serra. Un mas als límits de terme. De mas agrícola a espai cultural.» Va fer un repàs de la propietat fins a l’arribada d’Antonio Arderiu el 1968, que juntament amb les tietes, Mercedes i Mariana, van deixar de passar els estius a Can Font. Venen les terres a promotors immobiliaris que iniciaran la construcció del barri de La Parada i la casa queda abandonada. Les propietats del mas han variat al llarg dels anys. Formava part dels 43 masos existents als segles XIII i XIV, que amb la crisi demogràfica del XV, va incorporar noves terres augmentant-ne la propietat fins a les partides del Poal, de la Serra, arribant fins a l’Agulla i al Guix. Amb la Séquia tan a prop, bona part de les terres del mas foren dedicades a regadiu, com consta en un inventari molt detallat tant de les cases com de la terra, l’any 1710. Així continuarà fins al segle XIX, quan Josep M. Pasqual acorda amb la Junta de la Séquia la utilització de l’aigua en diferents pous. La casa li treu un rendiment important a la Séquia i bona part dels beneficis es produeixen gràcies precisament al regadiu. Tenien vinya situada al barri de La Parada, amb 29 peces de terra, 27 de les quals conreades per arrendataris i parcers. Hi havia dues tines de grans dimensions que utilitzaven a ple rendiment en portar bona part de la collita a la casa. Disposava de l’Alzinar de Can Serra al darrere.

Valdenebro també va parlar de l’evolució arquitectònica des dels segles XII-XIII. Reconstruïda al XVI i reformada als segles XVII i XVIII, amb un inventari de Ramon Font el 1718. El 1848 la compra el matrimoni Josep M. Pasqual i Agnès Torrents que, en estar cremada, fan una reforma important de l’interior amb la cara nord destinada a zona de passeig i la de ponent als animals i carruatges. Comparteixen la primera planta amb els masovers i la capella està documentada des del 1646. Exemple de casa de patrimoni rural dins la ciutat, va quedar engolida per la trama urbana a finals del segle XX, on va ser ocupada i va patir actes de vandalisme fins al 1998 en què va ser adquirida per l’Ajuntament de Manresa que la va restaurar fins al 2006 en què va passar a formar part del Parc de la Séquia com a propietat d’Aigües de Manresa. Des d’aleshores ha estat un pulmó verd dels barris de La Parada i de Can Font. Tot i així va fer una crítica del procés de restauració perquè les necessitats arquitectòniques i el projecte museològic van passar per davant del respecte al patrimoni d’origen rural. Tot seguit, la historiadora i arqueòloga Mireia Vila Cortina va centrar la seva intervenció en el «Mas la Culla. Talaia de Manresa durant set segles». I Maria del Agua Cortés Elía, doctora en Arqueologia i tècnica de patrimoni cultural de la Diputació de Barcelona, va remarcar «L’evolució dels espais interiors de les masies de la Catalunya Central.»

Subscriu-te per seguir llegint