Turquia, col·lapse geològic, drama social

Unes plaques tectòniques s’han mogut i els edificis que els humans havíem construït han caigut com si es tractés d’un fràgil castell de cartes. La desgràcia i el plor tornen sobre una part del globus, com tantes i tantes vegades, amb la fatal coincidència que la terra es mou en un país (o uns països, millor dit) on hi mana la misèria, econòmica i humana. És cert que l’interior del planeta no pregunta sobre quin és el tipus de societat que habita la seva superfície abans de provocar un terratrèmol d’una força bestial. Però de la mateixa manera, segurament que convindrem que no tothom viu en zones d’alt risc tectònic. Malauradament, res és perquè sí en aquest món. Les capes socials més humils són les que habiten els espais més complicats per viure-hi, també aquells que repetidament tenen moviments de la terra, i que poden anar sumant un plor sobre un altre de generació en generació, amb la periodicitat atzarosa d’un terratrèmol. Una part àmplia de Turquia i de Síria, i els camps de refugiats que ja teníem oblidats (la superposició de conflictes com ara el d’Ucraïna fa que n’amaguem d’altres) han estat devastats per l’efecte del terratrèmol. Els morts i els ferits es compten per milers. 

Els dimarts, sovint, dino amb un consell de savis veterans de la zona on visc. Còmicament en diem el dinar del universitaris, per què allà on ens paren taula es punt de lletres i números. Alguns no han passat per les aules i d’altres fa tants anys que hi vam estar que els records cada dia se’ns presenten més difuminats. Els anys donen una altra saviesa que va més enllà de les classes magistrals, ara enyorades. Bé, en aquest consell, doncs, uns exposaven el perquè d’aquesta relació entre la pobresa i la desgràcia natural i uns altres hi afegien una reflexió de com afecta una tragèdia d’aquesta magnitud sobre una societat que tingui una llarga esperança de vida i uns valors, adquirits, sobre la voluntat irrenunciable d’afermar-se a la terra i com trastoca l’ordre en altres societats que el pas per aquest món sembla que el tinguin entès amb criteris molt més atzarosos i vinculats al destí. I a alguns, aquesta diferència ens costa entendre-la.

El dolor i el plor és avui molt dur a Síria i a Turquia, segur. Però un es pregunta: si aquesta població hagués pogut tenir més possibilitats de viure, de viure bé, d’allargar el pas terrenal fent de la vida una lluita constant per estirar l’estada, si tot això i alguns altres condicionants els toquéssim tots de la mateixa manera, hauríem construït castells de paper sobre terres que es mouen? Segurament que hi hauríem fet barraques de vinya amb sostres de canya, però amb sauna i fibra òptica.