Xenofòbia contra les carpes

Fa mig segle es va fer popular la carpa Juanita, un peix que menjava amb cullereta i bevia a galet. Era l’atracció més cridanera del Museu de Curiositats Marineres de Vilanova i la Geltrú, i sortia a la televisió i al No-Do en èpoques de sequera informativa. Gràcies al buidat del llac de l’Agulla hem sabut que aquella carpa, com totes les altres que viuen i neden a Catalunya, pertanyia a una espècie invasora, i per aquest motiu han deixat morir les de l’estany manresà. De fet, no han salvat cap de les quatre menes de peixos que hi remenaven la cua, perquè totes quatre tenen la consideració de forces d’ocupació fluvial, estranyes al territori, alienígenes biològiques, enemigues de les formes tradicionals de vida escatosa al nostre país. Però els rius són plens de carpes i la Séquia durà novament a l’Agulla les que poblen el Llobregat, on piquen els hams que els llancen els pescadors. La llei diu que tota carpa capturada s’ha de sacrificar, perquè no hi ha pietat amb l’invasor, però els pescadors esportius insisteixen que ells no maten peixos. De seguida es veu que l’equació no quadra.

Segons alguns estudiosos, les carpes són a Catalunya des d’abans que els catalans. Aquests neixen amb la nació, a l’Alta Edat Mitjana, i aquelles van arribar amb les legions romanes, fa dos mil·lennis. Els romans sí que eren una espècie invasora, però som com som gràcies a ells. No veig els legisladors esporgant els vestigis de dret romà del Codi Civil, perquè ens quedaríem sense, i fa por imaginar què passaria si eliminéssim de l’idioma totes les paraules d’arrel llatina. Les biblioteques només conservarien llibres en llengües orientals o africanes, perquè fins i tot les eslaves i les germàniques estan altament contaminades.

Ben mirat, que totes quatre espècies piscícoles de l’Agulla siguin invasores és una bona metàfora de la societat catalana, construïda per acumulació d’invasions i onades migratòries al llarg dels segles. Si ens poséssim gaire exigents hauríem de marxar tots.

Subscriu-te per seguir llegint