El llop troba casa al Moianès

David Bricollé

David Bricollé

Gabriel Lampreave, coordinador del pla de seguiment del llop a Catalunya, explicava en una àmplia entrevista publicada a Regió7 que el Moianès, àrea on des de fa un any i mig se’n té constatada la presència d’un exemplar mascle, és un territori que reuneix unes condicions molt adequades perquè s’hi assenti aquest animal que està de retorn després que, fa dècades, se’n propiciés la seva extinció. «Té cobertura forestal, té zones d’interfase, té actualment una densitat alta d’aliment perquè hi ha molt senglar i molt cabirol i és una zona relativament tranquil·la perquè la densitat de població humana és baixa». Són alguns dels principals factors que aquest agent rural expert en llops apunta com a propicis de l’àrea del Moianès. I conclou que «si tu tens un lloc amb un hàbitat de suficient qualitat, on hi ha menjar, sobretot de presa, i una certa cobertura per trobar refugi, i a més socialment se’l tolera, ells hi tenen un gran entorn per prosperar». En la part final d’aquesta resposta hi ha un dels elements clau: «si se’l tolera». Si és possible compaginar la seva presència amb l’activitat del territori sense que topin. I al Moianès s’hi ha obert el que el mateix Lampreave definia com «una gran finestra d’oportunitat». Ramaders -alguns dels quals han patit la presència d’aquest exemplar i d’un altre que el va precedir amb atacs al seu bestiar- i entitats ecologistes no només s’han estès ponts, sinó que han iniciat un treball conjunt per poder fer compatible aquest retorn natural del llop. Els col·lectius conservacionistes han insistit des del primer dia a posar els ramaders al centre d’aquest repte, conscients que són els grans damnificats de la presència d’un animal que allà on decideix aparèixer desperta admiració i recels a parts iguals. De fet, entenent els temors, veure’n una de les poques imatges captades de l’exemplar, esplèndid, fa goig i subratlla la potència de l’entorn del Moianès. I els ramaders han posat de manifest que estan disposats a l’esforç per la convivència, sempre i quan tinguin el suport necessari perquè aquesta sigui possible sense que perilli el futur de les seves explotacions. Que vol dir el seu pilar econòmic i, en la majoria de casos, el seu projecte vital. El missatge unànime que llancen uns i altres és clar. No s’hi val a una política d’acció-reacció (bestiar mort/indemnització). Es demana seguiment constant i suport econòmic per a la prevenció d’atacs, que en la majoria de casos inclou fins i tot canvis en la manera de gestionar el bestiar. En definitiva, es tracta d’acompanyar (de manera efectiva, més enllà de les paraules). Perquè si els ramaders se senten sols li veuran les orelles al llop. I pel que cal treballar és perquè es passin mútuament desapercebuts.

Subscriu-te per seguir llegint