A TEMPO

‘Homo homini lupus est’

Rosa M. Ortega i Juncosa

Rosa M. Ortega i Juncosa

Patiment, patiment i patiment. I dolor, dolor i dolor. I t’autolesiones. O et suïcides. Nua i Arrels són els títols de dues obres de teatre que ens plantifiquen davant dels morros realitats crues i aterridores: la transfòbia i el trastorn de conducta alimentària (TCA). Totes dues protagonitzades per adolescents. Nua és un monòleg de l’actriu Ann Perelló que va viure aquest malson en carn pròpia. I Arrels ens explica la història real de l’Alan Montoliu, que un dia no va poder més i va decidir marxar d’aquest món. Només de pensar en cada hora, cada minut i cada segon de patiment de les vides d’aquests joves, m’esgarrifo. Vam sortir del Kursaal amb el cor encongit i amb una pregunta martellejant-nos el cervell: per què? Com pot ser que la gent siguem tan cruels entre nosaltres mateixos? Com es pot gaudir fent patir els altres? L’home és un llop per a l’home, que deia Plaute i va popularitzar el filòsof Thomas Hobbes. Terrible. Misèria i febleses humanes. Riure’ns dels altres, humiliar-los fins a la nàusea. Diuen que som en aquest món per aprendre. La vida és una lluita contínua. No, no, em corregia una amiga. Lluita té una connotació bèl·lica, lletja. Diguem que la vida és un repte. Que ens esperona a tirar endavant, a aprendre del viure. Però el patiment espantós d’aquests dos adolescents són un repte? Cal haver de passar per aquí? Per aprendre què? A tenir compassió? A ser més empàtics? I qui és qui ha d’aprendre? L’Alan tenia una identitat de gènere diferent de l’assignada en néixer. Burles, menyspreus i insults a dojo. I l’Ann? Vuit anys de patir un TCA que l’empenyia a comptar calories obsessivament, a posar-se els dits a la gola fins a provocar-se el vòmit. Sentir fàstic d’un mateix. Mirar-se al mirall i menysprear-se. I els pares i les mares? No m’ho puc ni imaginar. Ser valent és tenir el coratge de demanar ajuda, ens va dir l’Ann des de dalt l’escenari fent el paper d’ella mateixa. No necessito res! Ja sé què he de fer! Ja no soc una nena petita! Deixa’m en pau! I tu què saps? Ja m’he fet gran i controlo! I no; no controles perquè estàs immers en una espiral autodestructiva que no para de créixer, créixer i créixer. I tu sol no la pots parar. I els pares tampoc. No en sabem prou. És per això que hem de superar pors i prejudicis i trucar a la porta dels que en saben. De professionals de la salut mental que ens puguin assessorar i acompanyar. Que ens donin esperança que ens en sortirem. «El gran repte és la salut mental», deia en David Sanclimens en una tertúlia que vam compartir al Canal Taronja. Pilar Goñi m’hi va convidar per parlar de l’Espai Èmfasi. Una iniciativa que hem dut a terme les regidories de Ciutat Saludable i Joventut amb l’ajut de la Diputació de Barcelona i la Generalitat amb conveni amb Althaia. Assessorar emocionalment joves de 12 a 35 anys. Podeu enviar un whats al 670 228 158, trucar al 93 877 13 60, enviar un correu a salutbages@oficinajove.cat o venir personalment a l’Oficina Jove del Bages. Parlar cura!

Subscriu-te per seguir llegint