PEDRA SECA

Càrrecs efímers

Xavier Gual

Xavier Gual

Ser alcalde o edil d’un ajuntament és un rol rellevant en clau local. I les coses properes són les importants de debò. A l’administració pública, després dels omnipotents secretaris municipals, són els que són al front de les necessitats quotidianes però essencials dels ciutadans. Alguns dels que poblaran les llistes electorals (ara en fase de culminació) ho encaren igual com ser membre d’una colla gegantera, d’un grup de teatre o d’un club esportiu d’afeccionats. De fet, és d’on provenen molts. Més enllà de l’exposició i de l’honor de sortir escollit, n’hi ha força i arreu convençuts per fer una reunió o dues mensuals. Tot serà anar a escoltar com parlen altres o fins i tot hibernar una estona posant cara de pòquer. Aviat descobreixen la paga escassa i la feina gegantina. Es banyen en la realitat de les queixes contínues de molts veïns, els quals els empaiten en hores d’oficina o quan són al bar fent el tallat.

Després s’assabenten del seu nomenament com a membres de patronats públics que no sabien de la seva existència. Els hi envien muntanyes de papers redactats per sàdics de la gramàtica. Aviat noten el mot prevaricació penjant sempre dels seus caps quan han d’aprovar comptes i balanços incomprensibles per a la majoria, mancats de criteri i/o formació específica per entendre xifres.

I, de sobte, molts d’ells, presos per un atac de pànic, d’una por insuperable o d’un desànim depressiu presenten la dimissió. Plegar i deixar pas pot ser una acció sanadora, però aparèixer per demanar el vot per quatre anys, complir-los és quasi un deure inexcusable que s’hauria de verificar abans de formar part d’una llista d’elegibles.

Fixem-nos en el cas de Berga en aquest mandat. De les disset cadires de regidors, sis han canviat de titular. L’alcaldessa i el cap de l’oposició que van començar, fa un parell d’anys que no hi són. O sigui, els líders de la recollida del 70% dels vots. Per malaltia la primera, i per batusses vàries amb els seus companys de candidatura i de partit el segon. Qui el va substituir ho ha deixat fa uns mesos. Com un jugador de futbol que entra al camp a la segona part i no acaba el partit. Va fer un dels millors discursos d’aquests quatre anys... el dia que va plegar. Un altre del grup opositor majoritari marxava per Nadal mancat de motivació i claredat. I potser de lloc a la propera llista. Una altra membre de l’equip de govern sortia definitivament del ple fent un altre discurs, de gènere en aquesta ocasió. A mi em va semblar més una cortina de fum per tapar la superació personal davant de les seves responsabilitats. Un 30% dels escollits el maig del 2019 no hi són.

Segur que a la seva ciutat o poble s’han produït casos similars. Plegar abans d’hora és una forma de mostrar una derrota o un fracàs. Potser en alguns per la manca de responsabilitat o reflexió prèvia sobre el significat de la representació política a partir del sufragi universal. Casualment, en el cas de la Berga consistorial, els dimissionaris són ciutadans en el primer terç de la seva vida. Joves descobrint que la vida és dura i exigent. Cada dia.

Subscriu-te per seguir llegint