Un intens i extens ridícul

El dijous 2 de febrer apareixia un extens article en aquest diari amb el títol «El Govern admet el poc èxit de l’oficina de mediació pels casos d’immatriculacions». No, no, la realitat converteix el «poc èxit» en un rotund fracàs, sense pal·liatius, i un intens i extens ridícul alhora. M’explico.

Des de fa anys faig un seguiment sobre les immatriculacions de l’Església, de béns que no tenia registrats i que ho va anar fent basant-se en unes prerrogatives concedides pel Govern central, en anterioritat a l’any 2015. Poder immatricular, és a dir, registrar, no vol dir que es pogués fer sense cap document, ni cap element probatori. En absolut. Ho dic en coneixement de causa, per expedients dels bisbats de Solsona i Vic, i algun de la Seu.

Doncs bé, ERC es va llançar a acusar l’Església de l’apropiació de milers de béns de tota mena, i davant aquests fets es constituïa en salvador de tots els afectats, creant una oficina de mediació a la seu del Departament de Justícia de la Generalitat. I, per demostrar la valentia i seriositat del repte, ho va proclamar l’aleshores vicepresident Pere Aragonès, acompanyat de la consellera Ester Capella i altres dirigents del partit.

Fonamentaven la necessitat en considerar que els 3.722 béns , fins aleshores immatriculats, havien estat indegudament apropiats per l’Església. Exposo alguns dels elements, ja explicats en articles anteriors en aquest mateix diari. La relació comprèn: 1.855 llocs de culte, 1.518 terrenys i 349 edificis civils.

La llista de béns indeguts comprenia des de la basílica de la Mercè, de Barcelona, fins a les de Santa Maria del Mar, la del Pi, i lògicament les catedrals de Barcelona, Tarragona, Solsona, Girona, etc. En la relació també figuren els monestirs de Sant Llorenç de Morunys, i el de Sant Pere de Camprodon, i, per descomptat, els Palaus Episcopals de Barcelona, la Seu, Solsona, Tarragona, i multitud de santuaris, cementiris i cases parroquials.

En fi, que es van llançar a la piscina sense mirar si hi havia aigua, i es van embrancar en una acusació d’extraordinària gravetat sense cap element fonamentat. Per què va passar? Molt senzill, un dirigent d’Unió de Pagesos tenia un litigi amb el Bisbat de Vic per un element immatriculat en una finca i va promoure com a via de solució trobar qui emprengués una croada contra la pèrfida Església catòlica, que s’havia apropiat de béns durant centenars d’anys.

I ERC, urbi et orbi, proclama com a certes les apropiacions de milers de béns, molts d’ells procedents de mil anys enrere, i decideix una cosa inaudita com la de crear una oficina de mediació perquè els milers d’afectats puguin anar-hi i així recuperar els béns. Dos anys i mig després, consta que tan sols 15 persones i 2 ajuntaments hi van anar a fer alguna consulta, i només 5 van fer alguna reclamació sense aportar-hi documentació adient, de manera que fou desestimada per l’Església.

Fracàs total que el PSC ha constatat per via parlamentària i que ha reclamat saber el cost de l’operació, per la qual hem tingut una oficina dedicada durant 2 anys i mig a fer sudokus, mots encreuats i llegir novel·les de misteri. Estimo el cost en uns centenars de milers d’euros i un intens i extens ridícul que un Govern mai hauria de tolerar. Algú hauria de dimitir.

Subscriu-te per seguir llegint