Rendicions

Anna Vilajosana

Anna Vilajosana

Quan bufa el vent sempre hi ha una bossa de plàstic que s’enganxa en la branca més alta d’un arbre, com un núvol despistat atrapat contra la seva voluntat o com la bandera blanca que es desplega en el camp de batalla quan arriba l’hora de la rendició. Cada dia acceptem rendicions que reemplacem per res o per noves batalles. Claudiquem davant dels fills quan comencen a fer-se grans. No saps quan passa ni com, però hi ha un vespre en què, després de desparar taula, algú pronuncia una paraula innocent que deriva en una conversa enrevessada com un manyoc de cabells encallat al desguàs de la pica, i aquell dia fas un pas enrere i perds un pam de terra que no recuperaràs mai més, perquè estàs cansada, perquè ja toca, perquè creus que ha arribat l’hora. I veus l’altre com creix de cop, com et mira directament als ulls, i sota la llum ben poc afavoridora del fluorescent de la cuina entens que tot el que has fet fins aleshores era per arribar fins aquí. I descobreixes que sí, que moltes vegades les claudicacions són derrotes, però que moltes d’altres són felicitats ajornades. I fa mitja volta i em deixa sola, i renega perquè ha topat amb el marc de la porta, com li passa sovint darrerament. Mira les parets com si tinguessin vida pròpia, com si s’haguessin confabulat per bellugar-se del seu assentament. Però no, el món no l’empaita, només l’espera, com aquell parell de sabates de la meva germana gran que em calçava quan no em veia per jugar a ser qui no era.

Les rendicions guanyen pes en dies de vent i fred. N’hi ha d’insignificants: esquivar la vista de qui demana diners al carrer, evitar una conversa incòmoda, no felicitar la persona que saps que fa anys. Però les pitjors són les silencioses, les que corren per dins, les que mai han pres la paraula. No sé què és el que fa sentir-nos derrotats. Potser perquè la vida, a voltes, pesa massa o perquè els projectes que ens movien perden lluentor i s’han desgastat de tant empaitar-los i en comptes d’acostar-se a tu s’allunyen i sembles un corredor de fons rere una pastanaga que ha canviat de color i ja no t’agrada.

Ens diuen, sovint, que hem d’estar preparats per a tot, quan el que volen dir-te és que has d’estar preparat per perdre. Però jo no li ho comento al meu fill que topa contra els marcs. Caurà, s’aixecarà, tindrà blaus a les cames i als braços, s’enfrontarà amb espases contra les parets que l’oprimeixen. Si la nit fos dia, el blau del cel semblaria el mar i la por, potser, minvaria. El sol de mitjanit i els dies eterns existeixen en altres parts del planeta i, també, és cert que hi ha rendicions que són alliberaments.

Rendicions

Rendicions / XAVIER SERRANO

Subscriu-te per seguir llegint

TEMES