Allò que el Prado s’endugué

Joan Barbé

Joan Barbé

Fa uns quants dies el cap del gabinet de gravats i dibuixos del Museo del Prado, la pinacoteca més important de l’Estat, anunciava i es felicitava per l’adquisició de 265 estampes dels mestres més importants d’entre els segles XIV i XIX, amb un tema que les uneix: «El món de l’art i els artistes». Puc entendre que l’interès que ha despertat la notícia, publicada en alguns mitjans estatals i catalans, s’hagi centrat en els experts capaços de valorar la importància d’aquesta transacció i la seva vàlua artística, si no fos perquè els gravats que ara resten catalogats a Madrid, i amb els quals es projecta una futura exposició, fins fa pocs dies formaven part de l’extraordinària i extensa col·lecció Furió, que encara disposa d’un fons entre el qual hi ha més de mig centenar de peces de Rembrandt.

Per què els ho explico? Perquè a vegades magnifiquem el que ens queda lluny però desconeixem les excepcionals realitats, humanes i artístiques, que tenim al costat. Les joies del gravat que ara seran admirades a la capital del regne les teníem ben a tocar, fins i tot l’any 2016 van ser exposades al Centre Cultural del Casino de Manresa. El doctor en Història de l’Art i professor de la UB Vicenç Furió és manresà de naixement i d’exercici; els qui tenim la sort de gaudir de la seva amistat i coneixença sabem que la seva col·lecció única és el fruit de tota una vida de sensibilitat, expertesa i dedicació a la recerca d’aquestes singulars làmines arreu del món, no pas per interessos lucratius, si no per aplegar tanta bellesa històrica amb l’ànim de dignificar-la, posant en valor aquestes peces úniques de gran qualitat i raresa artística, perquè al cap i a la fi qui ha reunit una de les col·leccions més importants de l’Estat i segurament d’Europa és un col·leccionista en majúscules, i les recerques sempre han estat mogudes per la passió.

Ara una part d’aquest tresor resultat de l’entusiasme, la sensibilitat i el talent d’un manresà és a Madrid; no tinc cap dubte que l’amic i doctor ha de sentir un gran orgull, veient-lo en un dels millors escenaris que podria imaginar, però tampoc me’n puc estar de sentir vergonyeta perquè ens ho haguem deixat escapar, m’atreviria a assegurar que a conseqüència que en aquest país petit li hem mostrat entre certa deixadesa i poc interès vers la qualitat i singularitat d’un treball tan digne d’elogi. I no, negar la badada de deixar marxar aquestes joies no s’excusa en el gran pressupost del Prado perquè l’adquisició ha estat una combinació de compra i donació, valorant sobretot la projecció pública i la preservació d’aquestes obres d’art. Per posar un exemple numèricament entenedor, l’Ajuntament de Manresa ha pagat cinquanta-sis vegades més per l’inútil solar de les Saleses, oi que fa mal?

Subscriu-te per seguir llegint