El (mal) negoci de la bugaderia

Gonçal Mazcuñán i Boix

Gonçal Mazcuñán i Boix

Un amic estimat havia explicat més d’una vegada les dificultats patides per fer funcionar una bugaderia. Es referia a aquesta mena d’establiments on els ciutadans poden rentar la roba en públic després d’haver introduït unes monedes en la ranura on s’engega tot el procés de rentat escollit: aigua freda o calenta, prerentat o anar per feina, esbandit una vegada o dues, centrifugat, assecat o no, i cap a casa amb la roba neta, perfumada si hi has posat suavitzant, i qui sap si amb la samarreta negra amb taques esblanqueïdes per un lleixiu mal utilitzat. A ell no li constava que els desastres fossin més grans (no dic pas menys greus per al fons d’armari de l’usuari), però assegurava que no sabia de ningú que hi hagués perdut mai cap llençol. «Mai –deia, sorneguer com era–, tot el contrari del que els ha passat als polítics catalans cada vegada que han anat a la bugaderia de Madrid». La conversa s’engrescava quan volíem fer recompte dels llençols catalans perduts des de temps immemorials, i sentenciava: «N’hem llençat, de monedes, mal utilitzades!». Compromès com era, ara patiria com molts fent balanç d’on ens han dut tantes pèrdues, aquestes sí molt greus, per al global d’usuaris catalans afectats per la poca traça dels bugaders que hi vam enviar. S’enfurismaria escoltant Pedro Sánchez vantant-se d’haver tancat la bugaderia, perquè prou s’ha encarregat ell de fer dissabte a Catalunya, i que la seva baietada sí que s’ha notat, perquè ha tocat os en l’independentisme català. A l’amic estimat només li hauria faltat veure les baralles internes que hi ha ara dins del moviment, i els nivells de visceralitat amb què s’expressen, els uns contra els altres, els seguidors d’aquells bugaders maldestres. Com que al llarg dels anys n’hi van anar de tots els colors i escuderies, ningú no s’escapa de l’etiqueta, per molt que ara facin veure que pateixen per la concòrdia i el benestar general. «No saben el que els espera», diria el bon amic absent, perquè, per molt que Sánchez presumeixi d’haver anat a fons en el que Aznar va pronosticar, Rajoy va intentar perpetrar, i Santamaria declarar en li-qui-da-sió, el cert és que noten la brasa cremant-los en somort a la base. I aquest és un any de vents electorals...

El llençol d’Ada Colau

Amics barcelonins, repteu l’alcaldessa Colau a repetir el gest de solidaritat amb el poble palestí, ara denunciant la persecució del grup objectivament identificable (GOI) de catalans que anualment omplen els carrers de la seva ciutat reivindicant el dret a existir com a nació. Si amb quatre mil firmes ha plantat cara a Israel, què no farà per milions de catalans davant d’Espanya?

Subscriu-te per seguir llegint