Tolerància zero amb els racistes

Contra el racisme no s’hi val ni mig ‘però’. Ho tenia clar Samuel Eto’o quan va voler marxar d’un partit del Barça a Saragossa en sentir insults ofensius provinents de la graderia. Ho tenien clar els jugadors de l’NBA que van aturar la competició per l’assassinat de Georges Floyd a mans d’un policia que va confondre l’excés de zel amb la impunitat criminal. Ho tenien clar figures mítiques de l’esport que van haver de conviure amb lleis, normes i actituds segregacionistes de les quals no els salvaven ni la seva condició d’estrelles. Contra el racisme no s’hi val ni mig ‘però’, encara que hi hagi Vinicius pel mig, que et pot caure millor o pitjor però no és en cap cas una excusa per fer emergir els instints més baixos.

S’ha de ser idiota o malvat per creure que uns éssers humans són superiors als altres a causa del color de la seva pell. És un argument patètic que, tot i això, continua causant dolor. La seguidora del Joventut que va cridar «mono» al jugador del Ratiopharm Ulm Yago dos Santos reia satisfeta de la seva gesta. Contra el racisme no s’hi val ni mig ‘però’ perquè no hi ha cap ‘però’ que valgui quan es tracta de vetllar per la convivència. I l’esport és un espai propici a la laxitud del comportament dels individus que es creuen protegits per l’anonimat de la massa. Tota mesura de prevenció i sanció és poca per erradicar les manifestacions de menyspreu, ja siguin racistes, xenòfobes, homòfobes o de qualsevol tipus. En les properes setmanes se’n continuarà parlant, i no pas poc, perquè els focus apunten cap a un futbolista controvertit. Que ningú tingui la temptació, però, de posar-hi cap ‘però’.

Subscriu-te per seguir llegint