Un grup objectivament identificable

El darrer dia de gener d’enguany el Tribunal de Justícia de la Unió Europea va concloure que un estat membre no hauria de rebutjar una odre de detenció provinent d’un altre estat membre (les anomenades euroordres), tret que hi hagi sospites fonamentades que la persona reclamada pertanyi a (textual) «un grup objectivament identificable» víctima de persecució o de tracte abusiu per part de la justícia de l’estat reclamant.

És evident que el TJUE s’ha volgut curar en salut davant la deriva il·liberal i les tendències discriminatòries de determinats estats de la Unió, sobretot Polònia i Hongria, però no només. Però també és clar que aquests jutges i jutgesses eren perfectament conscients que una afirmació d’aquesta mena referida a un cas vinculat al referèndum del 2017 seria llegida també en clau catalana i espanyola.

La pregunta és, per tant, si en el conflicte que enfronta l’independentisme català i l’Estat espanyol es pot parlar d’un grup objectivament identificable (GOI) com el que planteja la sentència. I si és que sí, de qui estem parlant exactament, si del poble català (o la minoria nacional catalana...), com alguns afirmen, o del moviment independentista, com miraré de defensar aquí.

El GOI és l’independentisme per dues raons. La primera, perquè la societat catalana, el poble, la formem tots i totes els que vivim aquí, inclosos també els espanyolistes i els que ni saben ni contesten. La segona, perquè si hi ha un fet demostrable, amb informes i recomanacions de Nacions Unides i del Consell d’Europa i amb nombroses sentències del Tribunal Europeu dels Drets Humans, és que les persones vinculades a l’independentisme (no només el català, també el gallec i el basc) pateixen, des de fa dècades, un plus de persecució, arbitrarietat i severitat per part de la justícia espanyola. I que no es tracta d’un simple sumatori de casos aïllats sinó d’un patró de comportament, d’un biaix estructural.

Afirmar, en canvi, que som els catalanes i catalanes, pel sol fet de ser-ho, qui patim un tracte desfavorable per part de la justícia espanyola és molt més agosarat. De fet, la vulneració de drets lingüístics dels catalanoparlants en l’àmbit de la justícia, que efectivament es produeix i que cal continuar denunciant, no es tradueix directament en sentències més desfavorables o més contundents. Si fos així, el català seria la llengua habitual a les presons catalanes, i no és el cas (per raons de tipus socioeconòmic també de sobre conegudes).

Quan l’any 2018 es va començar a parlar de minoria nacional per descriure (una part de) la realitat catalana semblava que l’ocurrència tindria poc recorregut i que, per tant, era millor no fer-ne gaire cabal. Però com que hi ha qui hi insisteix, estaria bé afrontar el debat de cara per oposar-hi, una vegada més, el concepte de país sencer, inclusiu i divers, com a subjecte polític irrenunciable.

Subscriu-te per seguir llegint