L’estat Suprem

Els jutges del Suprem són investits de forma automàtica amb una autoritat metafísica que els permet veure més enllà de les lleis. I ho expressen en la sentència on es neguen a adaptar a la nova llei les penes dels líders del procés. Diu: «l’autoritat que ignora ‘contumazmente’ els requeriments del TC i les prohibicions del TSJC, que porta a terme un procés legislatiu de trencament -per més que no tingui cap viabilitat jurídica- no està simplement alterant l’ordre públic». És a dir: és el tribunal, i no el legislador, qui sap què és l’ordre públic i com es trenca, digui el que digui la llei. I també sap què pot ser admès com a dissidència política i el que no, digui el que digui la llei. Diu: «la reforma ha deixat una escletxa que fa que un acte que ignorés la Constitució, si no anés acompanyat d’una violència preordenada i no impliqués actes de violència o intimidació quedaria impune». En realitat no en quedaria; simplement, no seria sancionat com el Suprem vol. I aquí hi ha el punt clau: el Suprem considera inadmissible una democràcia avançada en la qual l’activisme polític pugui desafiar pacíficament la Constitució i no acabar a la presó. Però sí que concep un estat en el qual el Suprem pot desafiar la llei i el Congrés, públicament i per escrit. Si algun dia Espanya vol una democràcia de debò, ja sap a qui ha de despatxar primer.

Subscriu-te per seguir llegint