Queralt: l’aigua i l’ajuntament de Berga

El diumenge 29 de gener, Regió7 deia que torna a haver-hi problemes amb l’aigua al santuari de Queralt. Això no és pas nou, fa més d’un segle que no s’ha solucionat mai aquest tema. La primera comissió per portar l’aigua al santuari és de l’any 1916, l’any de la coronació de la Mare de Déu de Queralt. I res de res. Queralt: el santuari i la vaga no van ser mai expropiats pel decret de la Desamortització de Mendizábal del 1836. De data 1 de juny del 1918 en el Registre de la Propietat de Berga, al tom 289, llibre 6 de la Valldan (ja que el santuari pertanyia a aquest terme municipal), finca 214, al foli 248, hi ha la inscripció que diu: «Edificio denominado ‘Santuario de Nuestra Señora de Queralt’ con sus anejos huertos y tierras del propio Santuario. ... Don Joaquín Serra Huch, Alcalde de esta ciudad cumpliendo un acuerdo del Ayuntamiento de la misma, inscribe la posesión de esta finca a favor del Ayuntamiento de esta ciudad sin perjuicio de terceros que puedan tener mejor derecho».

Dos anys després que es fes a Berga la festa més important de la seva història moderna –la Coronació Canònica de la Mare de Déu de Queralt–, l’Ajuntament de Berga figurava com a únic propietari de tot Queralt. Això va ser la causa de molts conflictes que van durar anys entre l’Ajuntament berguedà i el bisbat. Tot això va culminar amb el tancament per part del bisbe de Solsona de l’església del santuari del 10 d’abril del 1921 fins al 3 de setembre del 1923. A la fi, el 3 de setembre del 1923, el bisbe Comelles reobre l’església de Queralt. El 6 de setembre se signa la concòrdia entre el bisbat i l’Ajuntament de Berga per la qual es crea un Patronat del Santuari, fet que es va inscriure al Registre de la Propietat de Berga el 23 de setembre del 1923. El règim era de condomini entre el bisbat de Solsona i l’Ajuntament de Berga.

L’any 1974, mossèn Ballarín va impulsar amb els aires nous del Concili Vaticà II la separació de l’església i l’Estat a Queralt. El 4 de novembre va firmar el document de la partició del condomini de Queralt pel bisbat. Queda el temple i els seus annexos, la sortida al castell on hi ha el campanar, i un tros de la planta baixa del santuari per a botiga de records, i la resta per a l’Ajuntament. L’Església es compromet a no instal·lar-hi cap establiment d’hostaleria i l’Ajuntament a no permetre la venda de records a l’albergueria. El bisbe de Solsona va cedir tots els seus drets sobre Queralt a la parròquia de Berga. Les construccions parroquials ara, l’any 2023, són de molt fàcil identificació, ja que estan quasi totalment renovades i adequades a les funcions que han de fer; mentre que les construccions de la part municipal ja fa massa dècades que estan ben deixades de la mà de Déu i sense fer gaire servei per a allò que havien estat encomanades.

Han passat tres borbons de reis, un republicà i dues dictadures militars a Madrid, una Mancomunitat de Catalunya, la tira de batlles a Berga i presidents de la Diputació a Barcelona, una Generalitat republicana amb dos presidents, una altra de monàrquica amb sis o set presidents, i res de res. Queralt segueix sense tenir aigua corrent, clorada i potable. Cada cop diuen que ho arreglaran... però el més calent, com sempre ha estat, és a l’aigüera... quousque tandem abutere patientia nostra?

Subscriu-te per seguir llegint