Ballarin i l’amor pels pobles lliures

El passat dia 28 de febrer en un dels actes d’homenatge pòstum a mossèn Josep M. Ballarin, vaig tenir la complaent sorpresa, a través de la col·laboració dels germans Hontangas, de descobrir una caricatura feta pel propi homenatjat, annexa a aquest article i que, a banda de ratificar-hi els seus prolífics mèrits artístics així com enaltir la transcendència històrica del caricaturitzat, m’han induït a escriure aquest article.

L’ocasió m’ha donat l’oportunitat d’endinsar-me en l’Arxiu Comarcal on poder gaudir de la copiosa col·lecció de caricatures fetes pel mossèn, totes elles mostres de la seva sagacitat en la captació expressiva de les persones i la intuïtiva capacitat de trobar l’oportú i més accentuat moment psicològic de la persona.

Em cal reconèixer que, de tot el conjunt d’ocurrents dibuixos de la col·lecció, el que més grata impressió em causà, tant per la seva afortunada plasmació com per l’encertat missatge històric que incorpora, és el de l’eminent patriota irlandès Éamon de Valera, impecablement reflectit per Ballarín com l’home que, en satisfacció esclatant, gaudeix veient realitzats els seus somnis.

Per exigències d’espai em veig en la precisió de fer un breu resum de la dilatada trajectòria política d’Éamon de Valera, nascut a Nova York el 1882 i que des de molt jove passà a residir a Irlanda on s’hi integrà amb una fidelitat i compromís patriòtic absolutament admirables.

L’any 1908 s’incorporà a la Lliga Gaèlica i el 1913 jurà solemne adhesió a la Germandat Republicana Irlandesa. El 1916, inici de l’alçament independentista republicà, fou nomenat dirigent, motiu pel qual se’l condemnà a mort, pena que li fou commutada en atenció a la seva ciutadania nord-americana. El 1918 resultà elegit president del Sinn Fein, partit republicà, guanyador per majoria de les eleccions generals d’aquell any. Novament empresonat, aquesta vegada tingué la sort d’escapar-se.

I un fet històric remarcablement exemplar ens l’ofereix l’any 1922 quan, en plena guerra civil entre l’IRA i l’exèrcit britànic, s’inicien les converses negociadores entre els líders nacionalistes d’ambdós bàndols i De Valera, que ja era el president del govern provisional irlandès i que havia de concloure signant un conveni pel qual Anglaterra atorgava a Irlanda la condició de domini amb govern i parlament propis, però subjecta a la corona, amb un gest de dignitat personal que l’honorava, renuncià al seu càrrec i esperant fins que a Irlanda li fos atorgada la plena independència.

Les inevitables i recurrents analogies que ens plantegen el conclòs procés independentista irlandès i el parèntesi en què es troba, avui per avui, immers el català, obvi és que generin, en el cas nostre, un antagònic sentiment de preocupació.

Pel que fa a Éamon de Valera, la seva digna i coratjosa actitud, unida a l’obstinada persistència del poble que l’envoltava, propiciaren la democràtica llei de la República d’Irlanda Independent del 1948, ratificada pels 26 comtats del sud de l’illa, que passaren a constituir el 1949 la independent República d’Irlanda de la que De Valera en fou el primer ministre durant els períodes 1951-54 i 1957-1959 i durant el de 1959-1973, president del govern. Total 65 anys de fermesa política. La caricatura annexa, reitero, reflecteix la joia per l’objectiu assolit.

Si mossèn Ballarin, amant que fou de la nostra pàtria, sortosament fos ara viu, em plauria demanar-li a més la caricatura de l’actual cap del govern català.

I voldria imaginar que, un cop més fent gala de la capacitat per trobar l’àlgid moment espiritual del caricaturitzat, ens el dibuixés assegut a la poltrona, amb gest de comoditat i davant un confús mapa de Catalunya, I a sota, com a signatura de l’autor, el plany que sovint ens repetia: «Que Déu hi faci més que nosaltres».

Subscriu-te per seguir llegint