Febrer per a uns, Parlament per als altres

Definitivament, el mes de febrer no m’agrada. Ni carnestoltes ni mandangues. Se’m fa llarg com la collada de Toses, perquè és fred, gris, només fan que arribar les factures del gas, de l’electricitat i de tot allò que per festes de Nadal penses: «ja ho farem més endavant». I ara, patapam. Per no parlar de les avaries domèstiques (sempre n’ha de passar alguna en el pitjor moment). Com envejo les persones traçudes que tant reparen l’aixeta de la qual no surt aigua, com el llum de la campana de la cuina, com aquell sòcol que balla i fa la guitza cada cop que hi passes amb l’aspirador. A casa meva, de coses en sabem fer algunes, però ja us dic que d’aquestes, cap ni una. No és pas que el mes de març no tinguem factures o que no es pugui espatllar res, però sembla que ja t’ho prens d’una altra manera. A l’horitzó ja es veu la Setmana Santa, que no és pas que fem grans coses, però trenques la rutina, en el sentit que fas quatre dies seguits de descans. Això de no haver de matinar... I matiso que per a mi matinar vol dir llevar-se a les 7. Ja sé que no és una hora molt exagerada, de fet totes les criatures que comencen l’ESO i van a un institut públic és l’hora que s’han de llevar (mare meva, pobra canalla, quin pal!). És cert, però, que això dels ritmes biològics va a gustos. Conec molta gent a qui li agrada el matí, llevar-se ben d’hora i anar fent. Jo si pogués llevar-me a les 9 m’encantaria, però no pot ser; tinc l’horari laboral que tinc i si no el complís, doncs què us haig de dir, malament aniríem.

Aquest dimarts 14 de febrer el diari Ara publicava la segona part del reportatge sobre les prebendes de cert personal que treballa al nostre estimat Parlament de Catalunya, la Catalunya que is not Spain i que tan lluny està del centralisme i provincialisme de Madriz. Ospa, per ser tan moderns he quedat astorada de la milionada que estem deixant cada any per unes suposades “millores en les condicions laborals”. Aclareixo que no estic pas en contra de les millores de les condicions de treball de totes les persones assalariades (que m’hi incloc), ja sia del sector públic o privat. Justament el públic ha de ser, malauradament, massa vegades el pioner, el que vagi obrint pas. Ara bé, una cosa són les millores i l’altra conceptes que no són defensables, oimés si tenim en compte que la resta d’empleats i empleades de la Generalitat de Catalunya no ho perceben. En diran autonomia organitzativa, és a dir, que cada lloc s’ho munta com vol, però això no té ni cap ni peus i més si escoltem els arguments: «compensar les característiques específiques dels serveis que presten els funcionaris de l’administració», com ara la «plena disponibilitat» per donar suport a l’activitat parlamentària, l’assessorament en funcions legislatives, la «poca mobilitat interna» dins l’administració i la «immediatesa» de les actuacions que s’han de realitzar. En paraules de la Secretària Adjunta d’ERC, la senyora Vilalta, agraïm poc la feina que fan. Enfocat així penso que aquests arguments són extensius a la majoria de treballadores i treballadors del sector públic, treballin a la Generalitat, un Consell Comarcal (que aquests són els més pobres de tots), o ajuntaments. Evidentment, també es pot fer extensiu al sector privat. O és que es pensen els membres de la mesa que les persones treballem en un entorn on el context no es modifica, ni les nostres tasques, ni els terminis, ni les normatives? Que hi ha moltes persones amb molt poques possibilitats de promoció interna i que tampoc tenen el concepte d’antiguitat, que la majoria quan es jubila, es jubila i no se’n va amb 12 mensualitats. Coses com aquestes no afavoreixen ni al conjunt del sector públic, ni a les seves organitzacions sindicals, ni tampoc als responsables polítics que negocien molt alegrement amb diners que no són seus.

Ja sé que demanar sentit comú és molt complicat, però això se’n va de mare de totes, totes. Qui ara fa les funcions de la senyora Borràs, la senyora Vergés, diu que ella no s’hi posa en les millores de les condicions de treball. Doncs amb tots els respectes, penso que sí que s’hi haurien de posar els i les membres de la mesa.

Subscriu-te per seguir llegint