Si de cas m’envies un whatsapp

He decidit que no penso agafar les trucades de mòbil si no sé qui hi ha a l’altra banda. Avui n’he rebut quatre, dues que han anat directament a la brossa i dues més que he comprovat posant els números a Google i que he descobert que pertanyien a Orange. El 654 10 36 98 era de comercials de telemàrqueting i el 900 900 861 s’adreçava exclusivament als clients de la companyia telefònica per mirar de saber el seu grau de satisfacció. En un altre moment de la història de la telefonia m’hagués afalagat que algú es preocupés de saber si el servei que m’oferien era del meu gust; ara, després de perdre temps i diners en un oceà d’incomprensió de màquines que parlen, les trucades s’han convertit en el millor dels casos en una molèstia. I si molesten o bloqueges o et fas el longuis. Que parlant en plata vol dir que les obvies o penges directament.

Curiós com canvia la percepció. Fa uns anys, quan en aquests aparells no hi cabia la teva vida -les fotos, els contactes, les entrades del concert, els bitllets d’avió, la reserva de l’hotel, la targeta de crèdit, la del súper, les aplicacions d’idiomes, els mapes, la música, la ràdio i els podcasts, les reunions de Zoom, la sèrie de Netflix, les compres d’Amazon, el mail, els diaris i el bizum d’aniversari i tot el que vulgueu afegir-, el telèfon mòbil es percebia com una extensió del fix situat al rebedor de casa però amb una gran virtut: si hi havia una urgència et localitzaven; i, a més, era cool caminar pel carrer amb un telèfon XXL amb antena incorporada enganxat a l’orella. I s’havia de caminar ràpid, com feien els executius de Wall Street de les pel·lícules americanes abans del col·lapse financer. A més, no es patia per saber qui et trucava perquè difícilment et trucava algú que no coneixies. Però els mòbils es van fer intel·ligents i el dispositiu que facilitava la vida i la feina es va acabar convertint en una extensió de la vida i la feina: tot passa per ell. Les possibles estafes («acaben de carregar-li un import de 900 euros al seu compte bancari, cliqui en aquest enllaç si no ha estat vostè» i no fas clic perquè saps positivament que en el compte no hi ha 900 euros); les reunions de feina («us passo el link per avui a les 12»); la sèrie de moda (que mires amb els auriculars mentre esperes a la consulta del metge quan tens sort que el CAP et doni hora presencial) i el cafè del matí («pago amb el mòbil perquè no porto ni un euro a la butxaca»).

A casa, tots volíem agafar el telèfon del rebedor quan sonava. Precisament per saber qui era. Ara, el silenci és el bé més preuat d’un aparell que serveix per a tot i, ocasionalment, per trucar. Si de cas, m’envies un whatsapp.

Subscriu-te per seguir llegint