Llum sense Misteri

Un conegut igualadí d’esquerres deia «jo soc ateu però el Sant Crist va suar sang». Reivindicava així un prodigi del 1590 no pas com a certesa científica sinó com a signe d’identitat ciutadana. De la mateixa manera, un manresà podria dir «jo soc ateu però la Misteriosa Llum va entrar al Carme». No qualsevol llum, sinó la que motiva la festa d’aquests dies. La que el 21 de febrer de 1345 va viatjar de Montserrat a Manresa, enviada per la Mare de Déu, com a prova de suport a la ciutat en el plet amb el bisbe per la construcció de la Séquia. Una història increïble? No cal donar-hi voltes: el fonament llegendari de les identitats col·lectives admet pop com animal de companyia.

Però el programa d’actes que es reparteix per les bústies no parla de la Festa de la Misteriosa Llum, sinó d’una Festa de la Llum que resulta ser la mateixa amb el nom escapçat. La diferència pot semblar menor, però no ho és. La llum, segons el diccionari, és una forma d’energia «capaç d’impressionar els òrgans de la vista i que permet de veure els cossos», fenomen present a gran part de l’univers. Una festa de la llum seria la festa de tota la llum, i es podria celebrar a qualsevol galàxia on brillin les estrelles, sempre que hi hagi éssers dotats de fotosensors per adonar-se’n. Si diem que Manresa celebra una festa «de la llum» serà possible entendre, per exemple, que festeja el progressiu allargament del dia, preludi de la primavera. O qui sap si l’arribada de l’enllumenat elèctric als carrers de la ciutat, l’any 1886, justament per aquestes dates de febrer. Però si diem que la festa es dedica a la «Misteriosa Llum», així, en majúscules, queda clar que parlem d’un fet concret envoltat d’admiració i d’incògnita.

La llum és tota la llum. La Misteriosa Llum de Manresa és només aquella «tant gentil, tant clara i pura» de 1345. I no cal ser de missa per celebrar-ne el presumpte aniversari. Com en tantes històries de l’imaginari col·lectiu, quan es perd el misteri es perd la gràcia.

Subscriu-te per seguir llegint