Talls de síndria

Surto de veure el meu pare. Habitació 146 de la part nova de Sant Joan de Déu. Penso en la mort. I pensar en la mort és pensar en la vida. I penso en la del meu pare. Ha estat molt afortunat. Una dona que se l’ha estimat i que el cuida amb molta paciència i amor; cinc fills i 12 néts. Cap de subnormal, com deia la meva padrina de Vila-sana que va morir el 2015 als cent anys d’edat. I penso també en la meva, de vida. En la sort que he tingut. Uns pares que em van donar una infantesa i una adolescència plena d’estimació. Que quan els vaig dir que volia estudiar piano, malgrat no venir d’una família de músics, es van desviure per trobar-ne un. La meva mare sempre recorda que el dia que el van portar a casa, el padrí Jaume, el marit de la padrina que va arribar als cent, va etzibar amb una ganyota d’escepticisme: «Un piano? A casa? I això perquè serveix?» Doncs ha servit per guanyar-m’hi la vida. La música m’ho ha donat tot. M’ha fet ser qui sóc i m’ha permès conèixer gent meravellosa i viure experiències increïbles. I sense els meus pares, sense la seva confiança que me’n sortiria i els seus sacrificis per pagar matrícules del Conservatori, classes particulars, comprar llibres de partitures i pagar l’afinador de tant en tant, no hauria pogut viure la vida que he triat. Feina, vocació i vida. Tot alhora. El meu pare s’apaga. De fet, ja fa dies, perquè la demència no dóna treva. Avança i avança inexorablement. Fa malbé tot el que toca sense miraments. I torno a pensar en la importància de saber viure cada minut i cada segon. Ens passem la vida dient-nos els uns als altres que anem de bòlit, que no tenim temps. No som més rucs perquè no ens entrenem. Com va dir algú que ara no recordo, precisament l’únic que tenim és temps. I em conjuro avui, 12 de febrer, Santa Eulàlia, copatrona de Barcelona, dia del sant de la meva filla i asseguda en una cadira del vestíbul de Sant Joan de Déu, que els anys que em quedin de voltar per aquest món els sabré viure amb intensitat i agraïment. Tinc per costum llegir-me cada dia (valgui la redundància) la frase del dia del Regió7. N’hi ha de ben encertades. La del 23 de novembre del 2022 la vaig retallar i, a sota d’un imant amb la imatge del Duomo de Florència, la vaig enganxar a la nevera. És de l’escriptora Elisabeth Kübler-Ross. No la conec de res. Però deu ser una paia ben interessant perquè va dir: «Viu, perquè no hagis de mirar enrere i dir: Déu, com he malgastat la meva vida». Són quarts de tres. A casa m’esperen per dinar. Em ve a la memòria Frida Kahlo i les seves síndries. Talls de síndria d’un vermell intens combinats amb síndries senceres pintades de diferents tons de color verd. Síndries que conviden a menjar-se el món. En un d’aquests talls gruixuts i sucosos , Frida hi va escriure «Viva la vida». Doncs això. Surto de l’hospital amb més ganes de viure que mai.

Subscriu-te per seguir llegint