La finestra del primer pis

Hi ha una hora del dia en què el vidre de la finestra es torna transparent com l’aire, tan invisible que sembla que no existeixi, tan fred com l’hivern que veig a través seu i que busco quan allargo la mà i fallo en l’intent de traspassar la matèria i la punta dels dits topa amb el vidre que és mirall. Que no hagi travessat mai a l’altra banda no m’impedeix intentar-ho. Voldria anar a tot arreu amb una finestra al costat com una especialista a muntar els tancaments dels edificis en construcció. Les cases no s’habiten fins que s’hi instal·len les finestres i el vent s’aquieta. És aleshores que una superfície envoltada de parets es transforma en un lloc on viure, i estem condemnats a cercar indrets on estar-nos-hi.

Faria servir la finestra de marc de la realitat. Fragmentada l’entenc millor, la puc pair. La gernació són persones, un embalum de colors. En canvi, quan emmarques, selecciones, i fas visible allò concret, i els rostres se singularitzen, els crits són veus que reclamen, expliquen. I identifiques la noia que parla amb la seva companya en una barra de fusta enganxada a la vidriera que separa el bar del carrer, i veus el nen que juga amb la bola platejada que hi ha a la safata situada al centre de la taula. Se la posa a la mà i la fa girar. Tot d’una sembla un planeta, tot d’una, una bola de petanca que llisca sobre les estovalles fins que la roba la frena –o la salva– i impedeix que caigui a terra. Hi ha infinitat de mons dins d’altres mons. Amb tantes possibilitats segur que n’hi ha un que és per a tu. Amb tantes opcions segur que costa de trobar-lo.

La meva finestra seria ben corrent, petita, dividida en quatre parts iguals per uns llistons de fusta sense polir que pintaria de vermell cirera. Com si fossin unes ulleres de broma, li trauria els vidres i així podria passar-hi el braç i penjar-me-la a l’espatlla quan estigués cansada de portar-la amunt i avall. No sé què en pensarien els que passegen motxilles, barres de pa en bosses de paper, guitarres enfundades o cavallets de pintura. Potser quan em miressin s’adonarien que sempre soc a casa, que sempre vull ser a casa, que porto la casa amb mi. O tal vegada creurien que només és una cuirassa, una raresa o el caprici absurd de qui vol companyia. Les absències omplen tant com les presències. I amb impotència admeto que no puc col·leccionar els llocs on he estat feliç. I per això sempre que surto de casa seva miro la mateixa finestra del primer pis. Espero uns segons que aixequi la persiana del quarto i retiri la cortina. Apareix la seva silueta i em saluda amb la mà. No diu adeu, sinó torna aviat.

Subscriu-te per seguir llegint