Besos contra resos

Dissabte al vespre, en una plaça cèntrica de la ciutat i vora l’antiga església dels frares. Una vintena de persones agenollades i dretes que resen, gent que s’ho mira i calla. N’hi ha que fins i tot roseguen crispetes. Alguns rondinen en veu alta i altres es fan llargs petons de cine. En conjunt, una estranya harmonia visual i sonora: la sonsònia de les pregàries, amplificades com en una parada de fira; el xerric del blat de moro torrat, com qui mastega grills; els crits dels increpants, obertament enervats; els xuclets dels petonaires. Els organitzadors del Rosari d’homes pertanyen a la comunitat del Verb Encarnat, institució religiosa creada a Argentina el 1984 per León Kruk, un bisbe devot de la dictadura militar. L’objectiu de la convocatòria és fer visible que els homes també estimen Déu. Per això s’agenollen i resen en públic. Fins ara només sabíem que de vegades els homes s’empitofen, blasfemen i practiquen la violència de gènere. Entre el públic, altres homes clamen contra la religió, denuncien la poca exemplaritat del fundador de l’orde encarnat i proclamen els drets del col·lectiu LGTBI. I Déu, que ho veu tot des de dalt del seu dron, observa com una part cada vegada més minúscula de les seves criatures viu més pendent del més enllà que d’aquest, mentre que uns altres s’esgargamellen com si els anés la vida o simplement baden, desvagats, sense entendre res; mentre uns tercers s’aferren a la vida donant-se el bec, aliens a la incertesa del present, del futur i al dir de la gent. No ens fa vergonya mostrar als ulls de tothom que estimem Déu, diuen els del verb encarnat. Tampoc a Déu no li fa cap vergonya guaitar amb quin delit es petonegen els joves, en qui s’encarnaria ben de gust, si no fos pel que diran.

Subscriu-te per seguir llegint