Carnaval, la venjança escolar

Pep Garcia

Pep Garcia

Odiava aquesta setmana. Encara en tinc seqüeles, crec que de per vida perquè, per més que ho provo, no m’ho trec del cap. Era un no viure. El paperet deia que dilluns calia anar de blanc. Dimarts amb la cara pintada, de vegades no tota, només una part. Dimecres calia dur peces que no lliguessin amb la vestimenta habitual i un estri de cuina al cap, cosa que feia molt més difícil –gairebé impossible– la tasca de vestir un fill i no perdre les maneres. Ni la seva ni la meva. Dijous s’albirava la debacle, calia anar a l’escola amb pijama i sabatilles, era fàcil, però no tenia gràcia, i divendres el desastre era total: Tant si havies estat al cas com si no, descobries a última hora de dijous que la disfressa de divendres era d’alguna temàtica –que ara no em ve al cap, però que mai no tenia cap mena de sentit per a mi– i que calia, tant si com no, que la disfressa no fos comprada sinó manufacturada a casa i feta amb materials reaprofitats. Manufacturada! A casa el pànic omplia totes les estances familiars i mentre recorries tots els racons de la casa buscant desesperadament qualsevol cosa que servís per abillar aquella disfressa impossible amb el cos del teu fill, et demanaves en quin moment havies apostat per «aquella» escola i si no havia valgut la pena mirar bé abans el llibre d’estil del carnaval abans d’emplenar la matriculació. Per què no ens hi vam fixar més? Ens dèiem mentre construíem «allò» que les mestres havien demanat. I això ho patíem a casa, en silenci, no com ara que el drama s’ofega i es multiplica pels grups de mares i pares del WhatsApp. Les coses com siguin, a casa no vam fallar mai, però sempre vam salvar in extremis la prova de la disfressa feta a mà. De vegades amb alguna interpretació lliure de com calia disfressar el fill i de vegades, l’any més desesperant de tots, estant temptats, però molt temptats, de no dur el nostre fill a classe. I punt. Potser hauríem d’haver-ho fet. Una protesta també és carnaval, no? Escric això a l’aixopluc que em dona el fet de tenir ja els fills grans i no haver-me de preocupar si aniran disfressats o no ni de què. Tant se me’n fot. Ho escric en contemplar que aquest «calvari» dels pares la setmana de carnaval segueix vigent i, ho constato, segueix posant a prova la solidesa de les famílies d’aquest país. Avui és diumenge i, rues a banda, a moltes llars familiars d’aquest país els progenitors respiren tranquils sabent que la setmana tràgica ja ha passat i que poden oblidar-se de la p... disfressa fins a l’any vinent. El carnaval és l’alteració dels poders, és revolta, és descontrol, és... Jo penso que és una venjança planificada dels mestres cap als pares. La veig gravada als ulls de la mirada de mestres i professors quan els pares arriben a l’escola amb el seu fill transvestit de qualsevol cosa i ells no diuen res, només et miren i per dins –n’estic segur– es demanen com és que els pares els fem tant de cas a qualsevol cosa que ens demanen. No hi ha cap explicació possible. Venjança.

Subscriu-te per seguir llegint