La ciutat de la llum i les ombres

Les manresanes i manresans estem de pont, però això que podria semblar que ho és, no és el més important; que una llum miraculosa, misteriosa o d’incerta procedència, ens il·luminés el 21 de febrer de 1345 i que per això cada any ho celebrem amb una festa major d’hivern tampoc és el més rellevant; que per uns fets històrics en els quals vam rebre garrotades de totes bandes, la ciutadania de l’època construís la meravellosa obra d’enginyeria de la Séquia, que ens assegurava el preuat bé de l’aigua i un futur prometedor, ja comença a ser una fita de les que fan baixar la tapa; però el que realment va ser l’hòstia, allò que ens hauria de fer llançar coets i repicar campanes, el que hauria de ser l’autèntic motiu de celebració, és com ho van fer els nostres avantpassats.

Ho van fer amb lideratge, convicció, empenta i, sobretot, unitat, just el contrari de tot allò que tantes vegades ens ha enfonsat en la misèria. Les manresanes i manresans del segle XIV van plantar cara al poder eclesiàstic del moment fent pinya al costat d’un rei que, val a dir, encara no havia desprestigiat el títol, els Borbons quedaven lluny. S’imaginen per un moment que ara ens veiéssim obligats a fer una cosa semblant perquè la ciutat estigués mancada d’un element tan necessari com l’aigua?, entre els permisos de tantes administracions enfrontades, els informes tècnics de tant funcionari talibà, els consensos polítics que els interessos de partit s’endugueren, els pressupostos impossibles, les baralles per la medalla, les interferències del poder judicial i les demandes interessades o els pals a la roda d’una Espanya trastocada, el resultat només podria ser un: Ens moriríem fastiguejats i deshidratats.

Manresa no ha executat al llarg de la seva història una obra més cabdal per al futur, més transcendent i més important que la Séquia; teníem la centralitat i el tresor de l’aigua, ens havíem de menjar el futur i som aquí, pidolant per una carretera en condicions que ens tregui del forat, entre moltes altres vergonyes. Després d’aquella Llum hem provocat massa ombres, i no pas perquè no tinguem hereus i hereves dignes dels valors d’aquelles i aquells valents de l’època, els col·lectius i les persones que cada any reben el premi Séquia atorgat per la FUB en són el millor exemple. Si alguna cosa hauríem de celebrar i recuperar el proper dimarts són els valors i el lideratge que un dia podíem pregonar, avui tan imprescindibles per sortir d’un moment en què, com diu el refrany: Aigua a mar no trobaríem; però sobretot abans que encara perdem més pistonada, i les persones i les oportunitats ens diguin, deixo anar un altre refrany: Adeu-siau! Que és tard i vol ploure i la burra no es vol moure. Endevinin qui és la burra... i no n’hi ha només una.

Subscriu-te per seguir llegint