El que no s’ha volgut o sabut veure venir

La bona gent de www.memoria.cat (enhorabona, Conxita Parcerisas, pel premi al treball incansable de recopilació de la història que encara té testimonis vius) m’ha demanat un escrit sobre com vaig viure la neguitosa nit del 23-F del 1981, i l’exercici recordatori m’ha ajudat a entendre d’on ve ara tot això de les sentències esbiaixades, les realitats inventades, els atacs cibernètics i els espionatges impunes. Directament: el procés de degradació democràtica actual poua en l’esperit del 23-F, quan els salvapàtries emèrits van treure les armes per tallar l’avenç democràtic i reorientar-lo cap a les essències de l’ordre constitucional del «atado y bien atado». D’aquell cop armat i la Transició enganyifa n’ha derivat ara el cop judicial que nega cap aspiració de canvi democràtic de paradigma, expressada el 9-N, l’1 d’Octubre i el 14-F (amb el 52% malbaratat). Al 23-F van inflar pit i amb poc més d’una ràfega de metralleta en van tenir prou per reprimir ànsies democratitzadores. El febrer del 2023 els ha estat suficient tornar a recargolar la llei perquè tothom tingui clar qui mana aquí encara. Els efectes aconseguits superen els que va perpetuar la imatge del guàrdia civil encanonant els polítics al Congrés dels Diputats: els punyets visualitzen ara l’amenaça, la persecució, l’ajusticiament venjatiu que ha aconseguit paralitzar la dinàmica que correspondria al primer quart del segle XXI. L’atemoriment és ara l’arma de l’Estat que no vol trencar amb el passat i en fa ostentació des de tants àmbits com domina per donar suport al tàndem Sánchez-Marchena en la representació teatral de tirar-se les culpes mútuament. L’un interpreta la llei com li rota, i l’altre ordena al Fiscal general que alliçoni els seus subordinats sobre la interpretació que han de fer de la llei quan s’hagi d’aplicar als independentistes. Estava escrit des de feia temps, però no s’ha volgut o sabut veure. La data del 23-F acabarà fonent-se en l’imaginari, com està passant amb el 18 de juliol o el 20-N. El no viscut no deixa petjada fonda, i la història es limita a seleccionar els fets en funció de la transcendència que va tenir per als qui en van ser testimonis. Amb els anys, el fet es redueix a una data a consultar només si es té curiositat. La història repassa fets i la mandra de la societat a analitzar-los n’amaga els ensenyaments per no repetir errors. Qui va néixer a tocar del 23-F (fa 42 anys) tampoc no va patir la dictadura precedent, i ara mateix les estructures dirigents del país les ocupen gent que és a la ratlla dels 40 i pocs anys més: Aragonès, Vilagrà, Mas, Vilalta, Rovira, Nogueras, Sales, Albiach, Reguant... Ja veurem com ho valora i ho fa constar la història.

Subscriu-te per seguir llegint