Com alguns de vosaltres sabeu, durant els últims anys he perpetrat una sèrie de llibres que uneixen la novel·la negra i l’esport. En van sortir tres, sobre les apostes, la corrupció i el dopatge, dels quals ja n’he fet prou propaganda, o sigui que no cal aprofitar-me més de l’espai que em donen al diari.
En les presentacions que n’he fet posteriorment, una de les preguntes recurrents era si l’esport, sobretot el futbol, dona per a tantes històries fosques i truculentes. De fet, mentre els escrivia, pensava que potser en feia un gra massa, de recargolar les històries, i que arribava a un punt que es farien inversemblants, poc reals, i els lectors no se les creurien. Però em sembla que em vaig quedar curt.
Perquè només en les dues últimes setmanes, si vull continuar la saga, he trobat un de tants filons que pots trobar si segueixes una mica l’actualitat. Un club a qui resten punts perquè ha comès irregularitats inflant fitxatges; un altre que comprava periodistes perquè li vagin a favor [res de nou] i pagava diners a un membre del comitè d’àrbitres per ves a saber què; el rival d’aquest, que va de sant mentre du a terme [presumptament, que encara em demandaran] les mateixes pràctiques, amb un president amb qui ningú no s’atreveix perquè mana més que el del govern. I notes de premsa en què, en teoria, companys de professió, ara fent de dòbermans, s’atreveixen a dir-nos a nosaltres quan hem de publicar o no la informació i com l’hem d’escriure. No hi havia temes, deien. Al pas que anem, n’hi hauria per completar dos abecedaris com els de les obres de Sue Grafton. I si no la coneixeu, googlegeu una estona, va.
