Quiosc Regió7

Regió7

Carles Duarte

A ESTONES

Carles Duarte i Montserrat

Poeta

Fer-ne ara

La poesia, per la seva vocació de concisió, constitueix sovint un destil·lat del que hem viscut. Certament, d’entrada de l’existència de qui l’ha escrita, però, si ens referim a la millor literatura, també s’hi sent interpel·lat qui la llegeix, perquè s’hi pot reconèixer o perquè el que transmet ens commou profundament. També succeeix amb algunes composicions musicals que concentren en poques notes tot un univers. És el que succeeix amb l’obra de Josep M. Sala-Valldaura, d’una gran contenció expressiva i d’un lirisme intens: «Si cada volta més ombra/ cada vegada menys cos». N’és un clar exponent el seu darrer llibre, Refer el no-res, que estructura en tres parts amb noms prou significatius –Runes, Restes i Vestigis–, i amb uns poemes d’inici i tancament. Retrobem el títol en un vers del poema Radiació espectral: «refer el no-res i fer-ne ara», que ens remet a un anhel de reconstrucció des de la consciència del temps, on oblit i memòria convergeixen en una percepció de naufragi: «l’oblit és, i no hi és, a la memòria,/ està sense ser en el record,/ viu en l’oblit». Davant de la fatiga del cos, de les pèrdues que van esdevenint-se («dibuixa el rostre perdut dels pares»), ens colpeix la perplexitat i ens esforcem a retenir el que més essencial ha estat per a nosaltres. Les paraules ens hi ajuden. Si la veu poètica de Josep M. Sala-Valldaura és tan consistent i singular és perquè la lucidesa exigent i la sensibilitat subtil s’hi uneixen per expressar un missatge d’un humanisme autèntic, perquè, des de la seva condició d’intel·lectual, la reflexió hi enlaira l’emoció i la fa més universal. Josep M. Sala-Valldaura escriu, partint de Jordi de Sant Jordi, aquests versos impressionants: «home de terra i fang, ombra de vida,/ llum de la mort», un desemparament que retrobem a «I admirem les runes,/ els paisatges desolats de la memòria» o a «quin no-res obre les mans/ i abriga el silenci de la runa i els morts?». Josep M. Sala-Valldaura, que ens ofereix una mirada crítica sobre la realitat, constata amb dolor: «Sense contorn,/ el perímetre de l’absència/ va creixent» i ens convida a saber anar-nos desprenent del que ens envolta i del que som: «Són d’altri els records que no saps si són teus», mentre comprenem fins a quin punt en el que som («passem com passen els núvols») perdura el que altres, abans de nosaltres, van experimentar: «Sents al cor i a les mans/ el tacte tossut d’un esforç ancestral». Hi afegeix: «És a la mirada del llop/ on cal llegir els segles/ que ens encalcen». Amb saviesa Josep M. Sala-Valldaura afirma que «Tota cultura és natura» perquè «La taula recorda l’aigua de l’arrel/ i el sol de les fulles». Però alhora reivindica amb versos memorables el paper central de la paraula en la construcció humana: «Desxifres de sobte els solcs de la terra/ i entens les ocultes arrels dels mots que emmudiren./ Eco de tants de silencis,/ la teva llengua es fa veu/ i diu/ i ressona».

Compartir l'article

stats