A la llibreria Ona

No ens coneixíem de res. I continuem sense conèixer-nos gaire. No hem anat mai a sopar ni hem viatjat mai junts. Tot just ens hem intercanviat uns mails. Tot va venir per una petita guia casolana del País Basc que es va oferir a compartir generosament per Twitter. M’hi vaig agafar de seguida. Va ser enviar-li el missatge i rebre una resposta ràpida. Dic que no ens coneixíem, però no és del tot cert, perquè jo fa anys que sé qui és. El vaig començar a seguir en els seus anys de periodista a La Vanguardia. Em feia gràcia que compartíssim (ell sense saber-ho, és clar!) passió per la política i per la música. I per Euskadi. Diario privado de la guerra vasca em va entusiasmar! M’agrada el què hi diu i com ho diu. Quan tinc enyorança d’aquella terra i sobretot de la seva gent, l’obro a l’atzar i viatjo una estona al País Basc. Bacallà al pil-pil, kokotxas, formatge idiazabal, aizkolaris, les traineres de Donostia i el seu magnific Orfeó. Xerrades amb el fundador d’ETA Julen Madariaga, amb el lehendakari Ardanza i amb Jon Idígoras, el dirigent històric de HB. Batista té amics per tot arreu. Suposo que és perquè ha practicat sempre un periodisme respectuós amb les fonts i fidel al codi deontològic. El cas és que em va alegrar moltíssim rebre un DM convidant-me a la presentació del seu últim llibre Els portaveus de Déu a la llibreria Ona de Pau Claris de Barcelona. Xavier Graset, Raimon, Joan Tapias, Lluís Foix i el president Pujol acompanyat del seu fill Oriol. Em vaig asseure discretament en un racó sentint-me privilegiada de poder compartir aquella estona amb tots aquests vips. Batista em va reconèixer i es va apropar a saludar-me. Glups! I com que una cosa porta a l’altra, el goig va acabar de ser complet quan, pujant l’escala per enfilar cap a la sortida, vaig aixecar els ulls i vaig veure un cartell que deia Recordem Aurora Bertrana. Sorpresa, somriure i foto ràpida amb el mòbil per no oblidar ni dia ni hora. Durant el trajecte de tornada cap a casa, la pandèmia i la gent de Vilada van omplir els meus pensaments. Perquè va ser aquest modest ajuntament que durant la pandèmia va publicar un anunci convocant el premi Aurora Bertrana en honor de l’escriptora que hi va passar els darrers temps de la seva vida. Tancats a casa, vivint una vida que semblava de ciència ficció, la meva filla va escriure, també una història de ficció: El país dels somnis. Corregir faltes, justificar espais, acabar de pensar el pseudònim i prémer la tecla d’enviar. I esperar el veredicte. Quina alegria quan vam rebre un mail comunicant-nos que havia guanyat el primer premi de la categoria infantil. L’entrega de premis virtual, és clar! Però l’alegria presencial. Des de llavors que l’Aurora Bertrana forma part de la nostra família. Antoni Batista em va tornar apropar a l’Aurora, i l’Aurora de retorn cap a la meva filla. I perdonin la broma fàcil, però tractant-se de llibres i escriptors, el destí devia estar escrit. Que bé que la vida ens regali aquestes coincidències!

Subscriu-te per seguir llegint