Quan s’analitzen els grans projectes que han fet créixer les empreses els experts topen, molt sovint, amb projectes que han persistit en el temps. Poden haver nascuts petits i després haver-se fet grans, poden ser idees molt treballades ja amb voluntat de tenir una magnitud important, però el que hi ha al darrere és una línia de continuïtat, una persistència en les idees fonamentals i una adaptabilitat al canvi i a l’oportunitat. No seria mala idea que aquesta previsió, aquest camí de futur, quedés traçat amb determinades polítiques de gestió de les administracions del nostre país. No estic demanant que tornem a parar mil i un projectes per tornar a planificar. No, aquest exercici ja l’hem fet manta vegades. Es tracta que ens posem a desenvolupar tot allò que ja hem anat planificant en els últims 40 anys, que revisem, adaptem i, sobretot, que ens hi posem. Sincerament, plantejar les inversions anunciades a la C-55 com la solució als problemes de trànsit al voltant de Manresa em sembla poc menys que agosarat. Els veïns de Manresa i de la Catalunya central hauríem de tenir clar que la carretera és avui la principal via de comunicació i ho serà durant molt temps perquè els projectes de tenir un tren digne encara son molt més llunyans i naveguen sota una boira que no permet veure-hi el futur. La carretera, a les properes dècades serà la principal sortida i entrada de Manresa, i el cotxe, amb el combustible que sigui, amb l’adaptabilitat que calgui a usos i costums de viatge, la principal eina de transport. Per tant, el que cal és resoldre d’una vegada la comunicació que tant estreny i tant allunya aquesta ciutat de la Catalunya gran.
I aquesta solució per on passaria? Per seguretat i per agilitat, per tenir una connexió amb característiques d’autovia amb continuïtat amb la xarxa viària ràpida del país. La zona ja té un corredor fet amb aquestes característiques i només un peatge indecent fa que tingui una utilitat molt per sota del que pertocaria. La solució és la gratuïtat de l’autopista i l’obertura d’una vegada per totes de la B-40 entre Viladecavalls i Abrera. Des de Manresa hi hauria un corredor lliure cap al Vallès i des de la comarca veïna es podria triar qualsevol de les alternatives per comunicar-se amb Barcelona. Seria urgent el rescat de l’autopista. De la mateixa manera, caldria tenir dibuixat què fem amb els trens de l’interior, després d’haver perdut la possibilitat del tren d’alta velocitat, que va prioritzar la connexió de Tarragona. Ep, i a més a més, a favor de les obres de la C-55, però tenint en compte que són una solució per a un trànsit intern i per a la connectivitat del Bages Sud. Si algú pensés en gran!
