Aprenents de l’ofici

A casa ens ha costat Déu i ajuda trobar un d’aquests exemplars en perill d’extinció que en diuen fusters. Un d’aquells de debò, que ens pogués fabricar un parell de prestatges a mida: amb unes dimensions, estils i tonalitats concretes. Ens n’hem sortit, però hem hagut de saltar un parell de comarques enllà per trobar aquesta rara avis. Qui ens ho ha fet és un jove que ha decidit agafar el testimoni del seu pare, fuster de tota la vida, amb qui de moment encara comparteix taller i activitat, tot i que aquest ja ens explicava que aviat l’haurà de fer volar sol perquè ell ja és a la porta de la jubilació. Se’l veia feliç, al pare, de veure que l’ofici tindrà continuïtat de la mà del se progenitor. Qui, per cert, parla (i difon per les xarxes) amb entusiasme les creacions que surten de les seves mans. El pare, però, també ens expressava una certa preocupació per com el fill podrà tirar endavant el taller quan ell se’n retiri, perquè és una feina que requereix de més de dues mans coneixedores. I ens explicava que ell s’havia fet gran laboralment pel pas de l’aprenent, però que ara veu impossible replicar-la. Ens argumentava que les normatives actuals, de tan estrictes, converteixen aquesta figura en pràcticament un voyeur impassible, a qui gairebé no li pots demanar que clavi ni un sol clau. Fer d’aprenent, històricament, tenia una prestació i un retorn. Aquest es formava, aprenia l’ofici per guanyar-se un futur. A canvi, a mesura que creixia en coneixements i destresa, el professional/formador reforçava el seu taller amb un ajudant cada cop més capaç. Segons el meu veterà fuster, aquesta cadena de transmissió s’ha trencat perquè, de tan reglada, un dels dos components que generaven aquest intercanvi ha caigut. «M’és impossible tenir un aprenent. Pel retorn que et dona no en puc suportar el cost. Estaré formant algú que durant anys gairebé no em podrà ajudar, i quan el tingui format, molt probablement, es posarà pel seu compte». En una entrevista que dilluns publicava aquest diari, Josep Alias, president del Gremi de Constructors de Manresa i Comarca, deia que en el seu ram hi ha un greu problema de falta de professionals i de relleu generacional. «Hem passat molts anys desenvolupant polítiques equivocades perquè no s’ha potenciat l’aprenentatge de la gent jove. A la meva època hi havia aprenents a tot arreu; ara, l’operari més jove de la majoria de les empreses del gremi tenen entre 45 i 50 anys i això és un problema. És una qüestió que no només ens afecta a nosaltres, és un tema general de tots els oficis», afirmava. Massa sovint, les normatives encallen més que no empenyen les dinàmiques. I aquest cas, n’és un exemple. Tenim demanda, però falta oferta. Algú ha capgirat el cicle.

Subscriu-te per seguir llegint