De copilot a l’UCI

Temor. Preocupació. Alegria. Són sentiments contradictoris, però que resumeixen l’experiència que es viu a l’UCI. Sigui com a acompanyant o sigui com a malalt, qui hi entra probablement es veurà engolit per un mar d’emocions difícils de reproduir en forma de paraules.

He estat acompanyant d’UCI en més d’una ocasió i m’agrada dir que les persones que en algun moment hem hagut de fer costat a algú que hi ha ingressat som com un copilot de viatge. Arribar a la destinació no depèn de nosaltres, però podem fer que el viatge sigui més assossegat. Cada familiar o amic que hi entra, ajuda a aportar calidesa a un habitacle on predomina la fredor provocada per la incertesa. Som la veu dels metges quan no hi són, un mocador per eixugar les llàgrimes en moments d’angoixa i una font d’energia si les ganes escassegen per la manca de forces.

Quan l’estada s’allarga, cada dia nou és un pas endavant. Llavors, t’adones de la senzillesa de les coses. Perquè et fan feliç coses tan simples com tornar a inspeccionar un dia més cada racó d’una habitació que ja podries dibuixar amb els ulls tancats o veure l’acompanyant d’un altre pacient que fa setmanes que hi és després d’uns dies sense tenir-ne notícies.

I és que inesperadament, durant els canvis de torn per accedir a les habitacions -amb horaris molt estrictes-, l’espera et permet conèixer les històries dels altres pacients. Tot i no posar cara a la resta d’ingressats de la unitat, celebres amb els familiars les seves petites victòries enmig d’una batalla entre la vida i la mort. I és que en moment complicats, l’empatia ens ajuda a tocar amb els peus a terra.

Contra pronòstic, acabes convertint l’UCI en una rutina la qual no seria igual sense el personal sanitari. Generalment, faciliten l’estada de qualsevol persona i ajuden els familiars a ordenar tota la informació que reben de forma massiva. La seva tasca és imprescindible per fer que molts dels pacients que hi entren, puguin sortir-hi i recuperar en major o menor mesura, el seu estil de vida.

Tot plegat, et fa entendre que l’UCI no és només una xifra de llits. Fins fa poc, arran de la covid, conèixer dades sobre altes, defuncions i ingressos als hospitals s’havia tornat habitual. Fins a tal punt que els recomptes diaris es convertien en números. Però cal no perdre la perspectiva. Al darrere d’aquestes xifres hi ha persones amb històries, somnis, il·lusions i temors. El seu amor per la vida és inacabable, i aquesta espurna no s’apaga mai.

Subscriu-te per seguir llegint