La Llum

Els manresans celebrem que el 21 de febrer del 1345, a mig matí, una llum provinent de Montserrat va penetrar per la rosassa de la façana principal de l’església del Carme i es dividí en tres, un globus central sobre l’altar major i dos més a les capelles laterals, al mateix temps que sonaven totes les campanes de les esglésies de la ciutat. Fins aquí la llegenda, què hi ha de cert? Personalment, mai he cregut en la llum miraculosa, sempre he pensat que és una història novel·lesca que s’escrigué anys després per justificar uns fets molt terrenals en què estava embolicada l’Fesglésia.

Com és sabut, el bisbe de Vic, Galceran Sacosta, a les acaballes del 1340 s’oposà al fet que el canal passés per les seves terres de Sallent, el motiu era que considerava que les obres ocupaven més terreny del pactat. El càstig fou la signatura d’un decret d’excomunió per a tots aquells que treballessin a les obres, a més dels consellers de la ciutat, i també va impedir que a la ciutat s’administressin els sants sagraments.

L’any 1333 va començar una greu sequera a Manresa. El 1339 el Consell de la Ciutat va demanar autorització al rei Pere III per fer el transvasament del Llobregat fins a la ciutat, l’any següent començaren les obres, dirigides pel mestre d’obres Guillem Catà, i poc després va ser quan comença el litigi. Tot fa pensar que per envair una mica més de terres no queden justificades unes mesures tan greus per a l’època, molt probablement hauríem de creure que el que motivà l’oposició del bisbe fou la temença que la construcció del canal deixaria el riu sec o sense cabal suficient per fer anar els seus molins, peça clau en l’economia de l’època i la que permetia a l’Església garantir els seus ingressos.

El bisbe Galceran Andreu morí el 5 d’abril, curiosament pocs dies després del suposat misteri i el substituí al capdavant del bisbat Miquel de Ricomar. Aquest, el 12 de maig, aixecà el càstig eclesiàstic. Què va passar entremig? Tot fa pensar que el nou bisbe, un cop garantit el cabal del riu, va pactar diferents recompenses a canvi. Quines? No ho sabem, personalment jo m’adhereixo als que pensen que el pacte contemplava la no construcció de cap molí. Si mirem l’obra, no trobarem cap molí en els seus vint-i-sis quilòmetres, amb el que l’Església es garantia el monopoli de molins. Aquesta teoria no té cap suport documental, però ben bé en podria ser una de les recompenses pactades, i més si tenim en compte que a la segona meitat del segle passat s’instal·là a Viladordis una petita central elèctrica que funciona tot l’any amb el sobrant d’aigua del canal.

P.D. Una de les curiositats que envolten el canal fou que els sequiers anaven armats fins fa relativament molt poc. Sempre s’ha dit que anaven armats per posar pau entre regants, però el cert és que el motiu fou que durant els segles XVI i XVII els bandolers amenaçaren diverses vegades de destruir punts de la Séquia fins que el 1610 Jaume d’Alboquer, que amb els seus companys va aconseguir destruir algunes parts, va ser penjat al Portal de Sobrerroca.

Subscriu-te per seguir llegint