A PEU DE PÀGINA

La sínia catalana

Antoni Daura i Jorba

Antoni Daura i Jorba

Aquesta màquina que, tradicionalment, servia per treure l’aigua d’un pou, a través d’unes grans rodes que eren mogudes per un animal tot donant voltes sobre un eix de manera monòtona i sense avançar, em serveix de metàfora de la política catalana actual. Efectivament, tot es mou sense avançar ni un pam. Fa pocs dies es va celebrar una reunió on diverses entitats empresarials –Amec, Cecot, Pimec, Femcat i el Consell de Cambres– amb el lema «Clam empresarial contra el dèficit fiscal» denunciaven que cada any uns 20.000 milions d’euros –en números rodons– sortits de les contribucions del teixit econòmic català –persones físiques i empreses– surten d’aquí i es dilueixen en els pressupostos estatals que aleshores es reparteixen discrecionalment. Res de nou. Des de que Ramon Trias Fargas ja ho va denunciar al seu llibre Narració d’una asfíxia premeditada. Les finances de la Generalitat de Catalunya reeditat recentment per Tibidabo edicions, s’han anat denunciant aquest espoli sense que cap partit polític s’hagi plantat per redreçar aquesta situació, ni tan sols els espanyolistes quan, els que viuen a Catalunya, en surten igualment perjudicats. Cal recordar que fa aproximadament un any es va publicar l’informe de l’exconseller Giró en la mateixa línia. Un déjà-vu clàssic, de manual que ocupa periòdicament un apartat de les notícies i punt.

Ja sabem que la solució ràpida, justa i efectiva per aquests i d’altres afers és la independència, però és ben curiós que no hi hagi manera d’anar més enllà de la queixa i del lament. Entre els que no hi creuen, ja sigui per ideologia, mandra, por o interès, tampoc tenen cap mena de força per trencar aquesta inèrcia. Una raó, ben segur, pot ser el funcionament de l’estructura d’un vell estat, podrit i ineficient, però que es manté ferm. Seria allò que ara s’anomena «Deep State», excel·lentment radiografiat per Damià del Clot, al seu llibre Anatomia del Deep State espanyol (ed. Pòrtic). Aquest sistema, gràcies al control de tots els recursos públics i la xarxa clientelar bastida entre grans empreses, aconsegueix imposar el seu sistema econòmic, basat amb l’espoli sistemàtic i el drenatge dels recursos de les zones més actives econòmicament parlant. Per altra banda, invocant una raó d’estat feta a la seva mida i els seus interessos espuris, fa veure, amb èxit, que treballa pel bé comú, inoculant una idea de solidaritat i fent partícips de les velles i caduques glòries imperials de la monarquia hispànica una població acrítica, desinformada i panxacontenta que és incapaç de revoltar-se contra aquest estat de coses.

Llegia la notícia recent que el conciutadà Vicenç Furió, professor, historiador de l’art i col·leccionista de gravats antics, n’havia venut una part al Museu del Prado madrileny. Evidentment, té tot el dret de fer el que vulgui amb la seva propietat, però a la notícia d’aquest mateix diari, interpel·lat sobre el perquè no l’havia venut a una institució museística catalana, va deixar anar: «no he percebut mai gaire interès de les institucions importants d’aquí ni pel gravat ni per la meva col·lecció». No conec el valor real d’aquest material, tampoc si el preu era adequat ni si els responsables d’aquí van ser prou hàbils i diligents, però sí que endevino que el Museu del Prado, amb recursos econòmics suficients, amb bona part manllevats de casa nostra, no té cap problema pressupostari. Ja sé que és un cas concret i, potser, aïllat. Però simptomàtic de la feblesa moral i econòmica dels nostres dirigents, resignats i acomodats a fer la viu-viu administrant uns recursos migrats i insuficients.

Subscriu-te per seguir llegint