Dèficits, Ucraïna, responsabilitats...

Se n’ha parlat moltes vegades, però no hi ha manera de sortir-ne. Es tracta de l’anomenat «dèficit fiscal», que continua existint, creixent i entrebancant l’economia catalana i reduint els mitjans econòmics de què disposa el nostre país. Un dèficit que es calcula avaluant la diferència entre uns recursos que s’han generat aquí i que se’n van cada any cap a l’Estat en forma de tributs i impostos de tot tipus, i allò que l’Estat retorna realment a Catalunya en forma d’inversions o pagaments de la mena que siguin. La diferència entre allò que el nostre país aporta i allò que li és retornat és espectacular. Es tracta de 20.000 milions d’euros anuals, segons acaba de publicar el col·lectiu «Economistes pel Benestar». La qüestió és greu i planteja una colla d’interrogants que algun dia s’hauran de respondre: qui es beneficia directament d’aquesta extracció forçada de recursos econòmics? Es pot tolerar que cada any desapareguin tants diners del país, que té necessitats d’inversió reconegudes i que no pot cobrir? El dèficit fiscal és ben conegut pels especialistes en temes econòmics, però s’ha reivindicat prou des del punt de vista polític?

Aquesta setmana ha fet un any que va començar la guerra d’Ucraïna, que Putin continua considerant que es tracta només d’una «operació militar especial». La majoria d’observadors internacionals del conflicte subratllen la impossibilitat de saber exactament què pensa fer Vladímir Putin d’ara endavant a la vista d’una situació que s’allunya de l’objectiu que inicialment plantejava: una invasió ràpida que faria caure l’actual govern ucraïnès, que seria substituït per un altre que posaria de bon grat el país en mans de Rússia. No ha estat així, evidentment, i ara apareixen moviments de significat poc clar, com la recent declaració de suspensió del tractat de limitació d’armes nuclears, que Rússia havia signat el 2010. De fet, a la pràctica, el pacte ja estava suspès i, segons s’ha informat en aquests mateixos dies, ja no es portaven a terme les inspeccions mútues de comprovació que s’havien acordat amb els Estats Units, dirigits en aquell moment per Barack Obama. Però el sol esment de les armes nuclears sempre té ressò en l’opinió pública i, per tant, l’anunci rus de la suspensió del tractat intenta impactar en aquesta opinió i difuminar el fet real de l’estancament de les tropes russes, que no aconsegueixen avenços efectius.

Sorprèn constatar la resistència amb què encara es continua topant quan es tracta de condemnar accions clarament injustes i greus del franquisme. Aquesta setmana se n’ha viscut un nou cas quan el ple del Senat espanyol ha refusat una iniciativa de Junts, que tenia el suport d’ERC, Bildu, el PNB, Coalició Canària i altres grups d’esquerra. La proposta era que es reconegués la responsabilitat que en el seu moment va tenir l’Estat espanyol en la detenció i execució del president de la Generalitat Lluís Companys. I recordant, també, que França i Alemanya van demanar perdó oficialment per haver detingut Companys en ple període nazi i haver-lo retornat a l’Espanya franquista, on va ser afusellat. Però no hi va haver manera. Prescindint de tot, els senadors del PSOE, PP, Vox, Ciutadans i altres grups de la dreta van votar una vegada més, dimecres passat, en contra de reconèixer la responsabilitat que hi va tenir l’Estat. Com si la història no fos prou clara, evident i contundent.

Subscriu-te per seguir llegint