I al final, va venir

Dissabte passat es va desplegar a Berga l’operatiu de seguretat més contundent d’Europa d’aquell dia. Al voltant del claustre d’un convent, el de Sant Francesc, les forces dels Mossos d’Esquadra hi establiren el perímetre de control policial més contundent en mil quilòmetres a la rodona. És cert que durant la setmana l’han superat el del servei secret americà a Kíiv per cobrir l’estada del seu president, Joe Biden, i la policia espanyola a la mateixa ciutat per protegir Pedro Sánchez dijous, però hem quedat tercers.

Tot el desplegament de policies uniformats i de paisà fou per rebre el coordinador nacional d’Esquerra Republicana de Catalunya, que no el president de la Generalitat. Tot i que els dos oficis recauen en la mateixa persona, aquesta és una confusió que no hauria de passar desapercebuda a la societat. Un equívoc fomentat pels protagonistes i els seus entorns.

Tot succeïa el dia en què el partit que presideix Oriol Junqueras imbuïa amb la túnica sagrada de cap de llista Moisès Masanas, alcalde de Saldes. Des del Pedraforca intentarà baixar amb les seves taules a Berga. Tot plegat, un acte de partit, amb gent del partit, alguns curiosos i els cronistes. A fora, alguna pancarta de mal gust amb lemes com: «Aragonès, gos d’Espanya i del capital». S’havia convocat a les xarxes una concentració de protesta per la visita de qui és el president català. El 25% dels protestants van ser identificats pels Mossos. Eren vuit en total. Les dues furgonetes i els efectius escampats pels carrers adjacents van generar un desert humà el dia de mercat i botigues. I aquells nois amb rastes (substantiu estrictament descriptiu) arraulits en un punt, de forma instintiva però antinatural, davant de la intimidació per tanta uniformitat. Per cert, la nova.

Més enllà del meu cinisme descriptiu cal consignar que van muntar una proposta de seguretat desamarrada, fora de lloc, innecessària i contraproduent per als polítics convocants. Hi havia personal amb orellera per totes bandes. A la fi, les úniques molèsties durant els discursos electorals foren un esquifida traca de petards engegada pels de fora i els gralls recurrents d’un corb, suposo que aliè a l’operació de boicot de joguina dels revolucionaris de fireta.

Pere Aragonès, encara sense cap visita oficial a Berga, venia d’un anunci presidencial d’una obra pública a Sagàs. Va arribar vestit de president (cosa que trobo ben normal), acompanyat de la delegada de la Generalitat (cosa que ja no trobo tan normal per a un acte de partit). Ningú dels organitzadors en cap moment es va escarrassar a deixar clar que era una trobada per demanar vots.

En el seu discurs es va referir a la Catalunya sencera, un terme que fa un quant temps que li sento. No m’acaba d’agradar. Un tot està format de moltes parts i la unanimitat no és democràtica. Sortia de l’acte pensant-hi fins que em vaig apressar, escanyant el cul. Dec ser «bona gent» però la policia m’intimida. Sobretot quan em mirem amb posat de «ves que no sigui aquest el sospitós infiltrat». Segur que és la meva esbiaixada percepció de la realitat.

Subscriu-te per seguir llegint