Juguin, juguin!

El procés dels 80 era aquell Barça al qual, malgrat tenir Maradona i Schuster i que els seus jugadors tenien un aire temible de Perros callejeros vestits per Meyba, li costava Déu i ajuda guanyar qualsevol cosa que no fos la Copa del Rei. L’1-O d’aquell país que es despertava de l’anestèsia tenia lloc cada vegada que el Madrid jugava al Camp Nou. Pirros davant Pirri. Ja no hi era Franco, i continuava sense caure la primera Copa d’Europa. Aquesta frustració col·lectiva era una cosa que la resta d’Espanya només podia suportar, com quan a un li surt un germà envejós o un amic alcohòlic. El «problema català» d’Ortega era –també– allò. Alguna cosa fallava en el discurs i en les promeses del destí. Les queixes contra els àrbitres van ser resistència sotto voce contra el Règim, article preliminar de l’Estatut del Més que un Club, i primera galerada del Madrit ens roba. Vaig néixer el 1978, i recordo que, fins ben entrats els 90, els locutors de TV3, tots imitadors de Puyal en fanatisme i veu nasal, parlaven encara de gurucetada, veu probablement acceptada pel Ramon Llull. Era un terme que aquells senyors entranyables de gorra de plat i ventre generós, amb aspecte de no haver sortit mai dels 60 i que es reunien a Canaletes per parlar del Barça i fumar el seu caliquenyo, utilitzaven com a sinònim de «putada», «feina» o «traïció». En la meva ignorància innocent, vaig preguntar al meu pare qui era el tal Guruceta, i em va dir que un àrbitre que va fer enfadar el Barça per xiular un penal a Velázquez dos metres fora de l’àrea. Vaig fer cara de comprendre la desmesura, però després vaig saber que Guruceta era molt més que això. Era un símbol, un franquito vestit de negre amb targeta vermella, un boc expiatori nacional. Aquest victimisme, ja sigui en la política o en el futbol, germans siamesos, s’ha convertit en una cosa tristament consubstancial a Catalunya i a la nostra idiosincràsia, en l’excusa perfecta per pensar en petit i caure en la nostra pròpia trampa. La culpa sempre és de l’altre, i la responsabilitat sempre és 600 km lluny de la nostra geolocalització.

El futbol és com el sexe, un reflex freudià i sobrecompensat de les nostres aspiracions i les nostres misèries. Però el futbol és molt més que això. És també el lloc on creixem, on el nostre pare ens porta agafant-nos de la mà, aquesta religió en què creiem i aquest elixir que ens fa somiar que sempre serem nens, perquè en aquest camp de sinople és on es projecten els nostres instints més primaris, on ens agrada pensar que subjeu certa veritat. És, potser, l’única raó per la qual un home renunciaria al plaer carnal si es veiés en el compromís d’haver de decidir entre una semifinal de Champions i l’altra. Els aficionats no som tontos, sabem que la corrupció existeix, que els toros venen afaitats, i tot i així volem creure que aquesta és venial, uns filets, i que, per molt que tots pengin d’un fil, l’espectacle segueix incòlume i ha de continuar, ja que això no és Itàlia. Juguin, juguin! Amb tot, les revelacions de la premsa d’aquests dies sobre els suborns del FC Barcelona a la famiglia Negreira ens fan semblar que venim de l’hort en què ens situa el nostre romanticisme, i ens porten a plantejar-nos si hem de fer acte de contrició col·lectiu pels pecats dels caps d’aquesta tribu que balla entorn d’uns colors, una ciutat i una piloteta, o enviar-los al cadafal que expiïn les seves culpes i començar de zero. Davant la corrupció dels partits (polítics), hem après a defugir els nostres regidors amb resignació, abstenció o Twitter. Però la política és una cosa que a la majoria ens queda lluny. Per contra, el futbol... el futbol, que no ens el toquin, ja que és el millor amic de l’home. Des que vam saber que sota l’oasi català no hi havia una platja sinó un dipòsit de residus, el futbol era el següent, la prolongació de la política per altres mitjans. Per això ens hem de reconciliar amb la idea que Laporta, Tebas i Rubiales són exactament el que semblen, i que ja és hora de pensar quines institucions volem com a reflex del que som i del que volem ser: si aquesta Federació, aquesta Lliga, aquesta Generalitat, aquest Barça, aquesta Barcelona, i aquesta Catalunya.

Subscriu-te per seguir llegint