El petit èxit d’un fracàs

Joan Barbé

Joan Barbé

Aquesta d’avui és una historia real, no ho faig sovint però m’he permès la confiança de canviar noms, localitzacions i procedències per evitar problemes a algunes i alguns protagonistes, sense que deixi d’ofendre a qui hauria de fer-ho.

Fa uns quants dies vaig anar a la festa d’en Pol, era com un aniversari de les oportunitats; en Pol és un supervivent que va arribar fa dos anys amb la seva família, procedent d’una terra on els conflictes bèl·lics i la intolerància són el pa de cada dia, aquí la vida no li ha estat fàcil però va poder assistir a un curs subvencionat per a joves en risc d’exclusió social. Aquell dia celebràvem que els seus valors, la seva perseverança i la formació que havia rebut, li han permès tenir una feina en una empresa de Sant Fruitós de Bages que l’apropa a l’objectiu perseguit, una nova vida integrat en una comunitat per la qual sent respecte i agraïment. Amics i familiars es van trobar en una aula del centre cívic del seu barri per felicitar-lo; jo acompanyava la Laura, una bona amiga que va ser la responsable del curs de formació, a la qual agraeixo que em fes compartir la satisfacció de l’èxit d’en Pol, que també era el seu. Estàvem envoltats de somriures i esperances, tot era molt proper i sincer, fins que l’home de la corbata que esperava en un racó es va avançar i va agafar el micro per prendre el protagonisme, el tècnic amb càrrec polític va aprofitar per lloar les virtuts de l’administració i les grans fites assolides en matèria d’inclusió, mentre el seguici mediàtic que havia convocat prenia bona nota i immortalitzava les millors imatges del discurs de les vanitats.

El que no va explicar l’orador és l’altra cara del relat que la Laura feia dies, entre copes i llàgrimes, m’havia comentat; érem davant l’únic alumne del curs que el va aprofitar, ningú va parlar de la resta, que durant un any es van limitar a fer acte de presència sense cap interès pel que els oferien, excepte la retribució econòmica que rebien per assistir-hi i que la formadora, amb ple sentiment de culpa, indefensió i fracàs, els certificava signant el paper que li presentaven abans de plegar sense posar atenció a cap explicació, però deixant-li clar que, si no ho feia, sabien qui era, on vivia i amb qui anava.

Vaig sortir content per en Pol, però trist perquè el seu èxit forma part del nostre fracàs en polítiques inclusives mal gestionades, pensant que, amb tot el que van malbaratar els seus companys de curs, aquell jove brillant, feliç i agraït per una feina de soldador amb salari mínim, hauria pogut tenir l’accés a uns estudis superiors a la universitat. Si ens pensem que ho estem fent bé, ens estem enganyant, com en Pol i la seva família, que ara estan convençuts que han arribat a la terra de les oportunitats.

Subscriu-te per seguir llegint