Silencis còmplices

Gonçal Mazcuñán i Boix

Gonçal Mazcuñán i Boix

El silenci còmplice, irresponsable, de l’entorn social sobre un problema creixent va empènyer les nenes de Sallent a saltar al buit. Tant silenci còmplice espanta, perquè és massa sorollosa l’estridència dels fets que s’encadenen, un rere l’altre, dia sí dia també, evidenciant el fracàs de la societat en l’obligació d’impedir-los. No importa que el silenci sigui forçat, imposat o avergonyit, perquè sempre acaba fent mal. Fer veure que no passa res no evita que acabi passant. Negar els problemes no en soluciona cap.

Els laments d’ara no podran tapar aquest desastre, com tampoc ho aconseguirà la detenció d’un pare sospitós d’haver planificat l’assassinat de les dues filles que no acceptaven un matrimoni no desitjat per imposició religiosa ancestral. Ni es repararà el mal fet per religiosos pederastes durant anys i anys amb el silenci còmplice de la seva església, si es mantenen impúdics silencis avergonyits. I tampoc se solucionaran els problemes d’inseguretat ciutadana, si des de les instàncies oficials no es reconeix l’existència del greu problema i s’afronta amb decisió. També creixerà l’actitud racista si no s’entoma el problema de la immigració en la seva dimensió real. El silenci còmplice, forçat, avergonyit de la progressia política incapaç d’acceptar la cruesa d’aquests problemes i com afrontar-los responsablement, obre les portes al missatge tendenciós, la manipulació populista de la ciutadania tipa d’esperar solucions. Acceptar els problemes és la base de les solucions efectives. Deixar passar el temps a veure si s’arreglen sols només ho fan els incompetents. Quan toqui, ja veurem com els valora i els situa la història. O els vots, és clar.

No treure a passejar les mòmies

Com que la setmana passada també vaig escriure que ja veurem com es valora i passa a la història l’acció dels joves polítics que governen ara el país sense haver passat pel tràngol de la dictadura, algú ha pensat que enyorava, o reclamava, la recuperació de l’estil de líders polítics d’èpoques passades en què, com ara, tot estava per fer i tot era possible. Ja perdonaran els amics i coneguts que potser sí que ho anhelen, o s’hi conformen per necessitat, però per a mi on millor estan les mòmies és al sarcòfag, on llueixen mèrits i obra desenvolupada. No cal desembolcallar-les ni revifar-les, de debò (que no veieu la fila que fa Ramon Tamames donant la cara per Vox?). Hi ha polítics que en la vida activa anterior ja van tenir l’oportunitat de demostrar la seva vàlua. Per què ara tornar-los a posar a prova, si alguns van quedar retratats?

Subscriu-te per seguir llegint