La vida són aquests

Carles Francino

Carles Francino

Que la vida iba en serio uno lo empieza a comprender más tarde» és un vers de Gil de Biedma gairebé tan gastat com la frase del personatge de Vargas Llosa preguntant-se «¿cuándo se jodió el Perú?». Però la invoco per recordar-me quines són les coses importants; per exemple, cuidar els amics. No solem fer-ho i la gran coartada sempre és la falta de temps. És veritat que ens envolta un exèrcit de lladres de minuts i un munt d’obligacions, algunes de reals, altres de fictícies, que ens anem col·locant al gep, però no ens hauria de servir com a excusa. Per això vaig celebrar la reivindicació de l’amistat que van fer Évole i els Estopa l’altre dia a la tele. Van treure temps per viatjar junts, parlar de tot, fotre’s un bon tip de birres, dormir a la mateixa habitació i, fins i tot, entaular un combat de pets dins el cotxe. Això només ho poden fer els amics... I a més són dels nostres, o així els percebem.

El Jordi és un dels personatges televisius més rellevants d’aquest segle i els germans Muñoz han fet feliç tanta gent amb les seves cançons que tenen categoria d’oenagé. Es mereixerien un monument compartit al seu Cornellà natal. I, no obstant, continuen amb els peus a terra. Per haver-ho aconseguit apel·len a les seves parelles, a la seva germana, tots tres enalteixen els pares, la família... Però el resultat és el mateix: persones normals parlant de coses normals. I molt serioses. El David confessa, davant un arròs a la cubana, que va haver d’anar al psiquiatre i medicar-se; el Jose admet sense manies que se sent còmode en el paper de «consonantista» d’Estopa; i tots som el Jordi quan lamenta el temps –sempre el temps!– que la feina li roba per estar amb el seu fill. Diuen que la tele ensopeix; és possible. Però jo he tret de Lo de Évole el compromís de no descuidar els amics. Sobretot perquè un altre vers de Gil de Biedma, no tan citat com l’anterior, ens recorda que amb el pas del temps –sempre el temps!– «la verdad desagradable asoma: envejecer, morir es el único argumento de la obra». Arribar a aquest moment amb els deures fets no sembla una mala idea.

Subscriu-te per seguir llegint