Saber viure

No sé quan començar a llegir un llibre que parli del dol (no em refereixo als llibres d’autoajuda, sinó als relats en els quals l’autor o autora s’obre en canal per explicar el seu dol en primera persona): si quan he patit la pèrdua d’un ésser estimat o quan aquest escenari és encara una ombra en l’horitzó que intento apartar, com si fos un molest efecte òptic. Com que molesta, sembla que mai és un bon moment. No obstant, en poc temps i sense cap motiu m’he precipitat en tres lectures d’aquest tipus. I utilitzo precipitar amb tota la intenció del món: cada una d’aquestes és un abisme, però de les quals he sortit renascuda. El primer va ser Sobre el dol, de Chimamanda Ngozi Adichie, un títol massa assagístic malgrat que és molt commovedor. Ngozi dona cos a un dolor difícil de descriure: la mort del pare viscuda a milers de quilòmetres de distància, obligada pels rigors de la covid. La soledat i la ira que desperten el sol sortint cada dia, els carrers plens de gent, les paraules de consol que no consolen. Aquestes que no sabem encertar davant el moribund emocional que ha sobreviscut a la mort d’un ésser estimat.

La soledat és el mínim comú denominador de tots els dols. Encara que comparteixis l’amor per la persona que se n’ha anat, el buit que deixen és intransferible. Aterratge, d’Eva Piquer, entra en aquesta soledat provocada però alhora necessària. Una autòpsia de l’apatia que tanca el buit, del fred que diu que a poc a poc es trenca tot i que continuï fent fred, tot i que hi continuï havent un dolor que potser no desaparegui mai.

L’últim que ha caigut a les meves mans és l’únic que m’ha fet plorar desconsoladament i és potser, de tots tres, el que descriu amb més cruesa la cara més cruel de la vida. És El príncipe y la muerte, de Daniel Vázquez Sallés. La història d’amor d’un pare i el seu fill durant els seus 10 any curts i durs, però lluminosos, anys de vida. És molt dur, però és preciós.

Tres lectures que imanten, com si amarant-nos-en poguéssim entrenar per al dol. Temo que no, però els tres s’entrenen, a la seva manera, per saber viure.

Subscriu-te per seguir llegint