Victimisme a la carta, per Josep Pedrerol

Buscar excuses és l'esport nacional, un hàbit ineludible, com la migdiada, el cafè o el menjar familiar dels diumenges. Consisteix, bàsicament, en el fet que la culpa sempre és de l'altre. És sens dubte la manera més fàcil d'amagar les mancances, els errors o els complexos. El futbol té en l'àrbitre l'excusa perfecta. Un equip perd o empata per la seva culpa, mai per un plantejament covard o massa reservat de l'entrenador, per un davanter que no fa gols o un porter que no té la seva tarda. Que fàcil és assenyalar i evitar la necessària autocrítica, que passa a un discret segon pla (o ni tan sols existeix) en massa ocasions.

L'Atleti ho tenia clar quan Gil Manzano va mostrar a Correa la vermella directa per donar un cop a Rudiger amb la pilota a uns quants metres: havia estat un altre parany al Bernabéu. Missatge de Simeone en roda de premsa, tuit irònic, un altre tuit (aquesta vegada amb foto) i, finalment, la traca final, el comunicat/entrevista de Gil Marín en la web del club. Text dur en el qual llança frases contundents del tipus “sempre patim aquestes actuacions contra aquest equip per la pressió que exerceix al col·lectiu arbitral”. Tal com deia anteriorment, les excuses són l'esport nacional.

L'aliment dels perdedors

El victimisme és l'aliment dels perdedors, d'aquells que són incapaços d'assumir que per créixer és millor actuar que criticar, dels que no entenen que es millora corregint els errors i no mirant què fan o diuen els altres. El problema és que els fidels et compren aquest discurs sense parar-se a reflexionar. És fàcil. Dues declaracions i un parell de tuits són suficients per a crear un estat d'opinió favorable, sobretot dels teus.

Així s'evita parlar d'un cop de colze o de jugar millor i acabar empatant. I si a més t'enfrontes al teu màxim rival, millor encara. Als de davant sempre els beneficien, sempre els perdonen aquesta targeta clara i, per descomptat, sempre els xiulen a favor un penal dubtós. En definitiva, que gran és aquest meravellós esport anomenat futbol on el sentiment s'imposa a la veritat i els colors del cor li guanyen a la raó. És igual el que passi, l'important és el que sents.

PD: Bravo per la reacció de Xavi. Amb el desastre de l'Almeria podia haver buscat l'excusa de les baixes o el cansament, però no. "El pitjor partit de la temporada", va sentenciar. Autocrítica, és clar. Així s'arreglen els problemes.