Als països de parla alemanya Thomas Mann no és només valorat com al gran creador d’històries que és sinó també com a constructor de llenguatge. Li agradava inventar mots i significats nous a partir d’ajuntar o deformar paraules. L’Acadèmia Francesa cada vegada que apareix un neologisme en anglès hi fa una contraproposta. A vegades la gent se les fa seves (com Baladeur per Walkman) i a vegades, no se sap ben bé per què, no funcionen (per això diuen weekend i no fin de semaine). Quan jo era petit dèiem buzón, bocadillo i tenir que, fins que la Generalitat i l’escola ens van suggerir que diguéssim bústia, entrepà (paraula que al principi sonava ridícula i forçada) i haver de. També parlàvem de subnormals o invàlids i ara hem eliminat del nostre vocabulari aquests termes horribles. I ens van dir que del xampany en diguéssim cava i quasi tots hi vau combregar.
Un darrer exemple: no sé què dirà en Carles Puigdemont el dia que torni a Barcelona, però segur que no es dirigirà als «ciutadans de Catalunya», com va fer en Josep Tarradellas fa 46 anys, sinó que utilitzarà una expressió que no deixi cap dubte sobre el destinatari plural de les seves paraules; recorrerà, no ho dubteu, al llenguatge inclusiu.
La llengua viu en els seus parlants i és propietat seva, no de cap govern, institució o grup de pressió, i no obstant, les iniciatives per modificar-la i fer-la evolucionar són i seguiran sent útils i habituals. Algunes d’aquestes tenen a veure amb la voluntat de capgirar la discriminació i invisibilització que han patit les dones al llarg dels segles, i encara ara, i passen per subratllar, afegir o prioritzar el femení en determinades formes del plural mixtes. Una altra proposta interessant és la introducció, ni que sigui en contextos i discursos concrets, d’un tercer gènere, un neutre que posi en relleu l’existència de persones no binàries, és a dir, que no es consideren, i no són, ni homes ni dones. No es pretén –com s’afirma des de posicions antagòniques– transformar tota la gramàtica d’un dia per l’altre, sinó introduir elements que convidin a pensar i a canviar la manera com veiem el món i nosaltres mateixes. Si els parlants ho acabarem incorporant i en quin grau ho farem ens ho dirà el temps. I si cal, algun dia, canviar la norma, es farà, com s’ha fet tantes vegades des que Fabra va posar-ne les bases. En tot cas, aquestes no són iniciatives que afebleixin o desmuntin la llengua, com si d’una fràgil andròmina antiga es tractés, sinó tot al contrari, són propostes que tracten el català com a l’organisme viu, robust i en constant evolució que és i volem que sigui, perfectament capaç d’adaptar-se, créixer i transformar-se.
Per això, costa d’entendre que propostes i tendències d’aquesta mena, presents també a societats semblants a la nostra, provoquin tantes i tan irades reaccions en contra. Si no és que el que de veritat molesta és que es visualitzin les dones i es reconegui la no binaritat; però aleshores ja no estem parlant de llengua.
