Parets de tendresa

M’agrada mirar el mar des de la sorra. El foc a terra cremant en un refugi. O un nadó dormint al bressol. Moments hipnòtics; de pau. M’agrada fer camí i girar-me de tant en tant, per si encara veig el punt de sortida. Som els camins que hem fet. N’hi ha que els hem hagut de caminar sota una pluja intensa sense capelina ni cantimplora ni entrepà. Hem fet el que hem pogut. Però no hem parat de caminar perquè no podíem fer altra cosa que seguir endavant. D’aquests camins transitats, més costeruts o més planers, n’hem anat fent fotos. Fotos que s’han transformat en records. En records que ens fan companyia. Paisatges, veus, olors, petons i abraçades. I com més avança la vida, més valorem Proust i la seva magdalena. Perquè intuïm que aviat serà l’únic que tindrem. O ni això. Perquè el maleït Alzheimer o les seves cosines germanes te la prenen tota, la vida. Et foten enlaire el magatzem dels records. No saps qui som ni saps qui ets. Els administradors de la Llum d’enguany, han estat el Gremi de la Construcció de Manresa i Comarques. En el pregó, Agustí Cots i Alsina, destacava que «quan els primers homes vivien en balmes i coves, segur que algú posava unes quantes pedres una sobre l’altra i pells per evitar l’entrada d’animals, aigua o altres elements a l’interior de l’habitatge. O sigui que feia una paret, que és una de les feines que continuem fent». I nosaltres, des de l’Associació de Familiars d’Alzheimer i altres demències del Bages, Berguedà i Solsonès, fa més de 20 anys que provem de construir parets perquè la proteïna beta amiloide i la proteïna tau hiperfosforilada no ho tinguin tan fàcil de dipositar-se al cervell dels nostres malalts. Maleïdes siguin! Hi ha estones que tenim la sensació que les nostres parets són tan primes i febles que semblen aquella caseta dels tres porquets que el llop ensorrava amb una bufada. Diu el filòsof Josep Maria Esquirol en la Penúltima bondat. Assaig sobre la vida humana que « la revolució no pot ser sinó la de la generositat i la fraternitat. (...) Tota revolució comença per comprendre. Per comprendre’ns nosaltres mateixos, el nostre món, els nostres afores, la nostra condició. Comprendre, sobretot, la solidaritat en la intempèrie». I l’Alzheimer ens deixa a l’intempèrie. Torno al pregó del Sr. Cots: «I quan anem de viatge per aquests mons, el primer que fem és buscar un hotel, un hostal, una casa o un altre lloc per passar-hi els dies». Quan encetem el camí marcat per la demència, sobretot els primers dies, el malalt i els familiars, també busquem llocs per passar-hi els dies. Incertesa, incomprensió, ràbia, frustració i tristesa. I moltes llàgrimes. I trobar acollida construïda amb parets d’afecte i tendresa no té preu. És per això que vaig accedir a la presidència de l’entitat. Perquè tot l’equip humà que en forma part són d’una categoria humana excepcional. I torno a Esquirol: «Som nous a la vida, i podem correspondre essent també nosaltres mateixos generadors i creadors: de més aixopluc, de més fraternitat, de més bellesa».

Subscriu-te per seguir llegint