El puto C-1 de català

Ja ho diuen, que amb un telèfon mòbil intel·ligent sembla que tinguem el món a les mans d’una manera un pèl temerària. Hi ha qui fins i tot sembla que hagin fet un transvasament absolut de la intel·ligència cap a l’aparell i n’han quedat buits, però plens d’una falsa sensació de poder. Com el fet de pensar que gravar-te un vídeo des del lloc de treball i penjar-lo a les xarxes socials no tindrà cap repercussió, encara que el lloc de treball sigui l’Hospital de la Vall d’Hebron i que el contingut del vídeo sigui una crítica i una burla al coneixement del català. I si ets infermera encara més, quan el català t’ha de servir per auxiliar, ajudar i tenir cura de malalts per als qui, en els pitjors moments, la llengua pròpia és el camí més curt cap a les paraules de benestar. Cap al benestar, en definitiva. Em plantejo si algú que mira la llengua amb la qual haurà d’atendre els pacients com un únic impediment personal pot ser bo, apte, per atendre tantes altres coses, la majoria penúries, dels malalts.

El vídeo en qüestió fa mal i no és de digestió fàcil, però un cop superat el mal d’estómac només queda plànyer la noia per la seva incultura i incapacitat per exercir una feina per a la qual, clarament, no està capacitada per una qüestió de sensibilitat, com a mínim així ho veig com a pacient. No recordo ni un sol infermer o infermera per la seva traça a l’hora de posar-me una via, sinó pel tracte personal, i això sempre passa per l’empatia, malgrat l’acumulació de pacients, guàrdies i precarietat amb què treballa bona part d’aquest col·lectiu.

Trobarà altres llocs on treballar en què es trobi més còmoda i torni a tenir, un altre cop, la falsa sensació que el món s’ha de sotmetre als seus interessos i capricis, i aplanar-li el camí cap als seus drets. Aquesta mena de drets universals que algunes persones consideren que la vida, el món, la humanitat els deu. I desitjar-li que li arribi aviat el moment que la vida li aplaqui tanta insolència.

Subscriu-te per seguir llegint