Simone Weil, a Catalunya

La majoria de mortals, amb trenta-quatre anys ―–els que tenia Simone quan va morir–, no som capaços de fer ni la meitat de la quarta part del que va fer ella. I en una època en què les dones tenien molt poques possibilitats. Però com sempre: no hi ha racó de món que no conegui un tal Messi ―–que només xuta una pilota i la posa en un forat prou gran–― i en canvi, a ella, qui la coneix?

Per sort, ara, un llibre: La columna de l’escriptor francès Adrien Bosc, editat en català per Univers, ens explica l’experiència que va viure Weil, al front d’Aragó com a voluntària, l’estiu del 36.

És com una novel·la biogràfica basada en fets reals i amb hipòtesis de ficció. L’autor ens introdueix en el pensament i les vivències de la protagonista i dels seus camarades anarquistes al front. Es va jugar la vida per canviar el món i superar les injustícies socials.

A més d’activista política va ser mundialment reconeguda com a filòsofa; a part d’humanista i escriptora. És considerada una de les ments privilegiades de la seva generació. Per això, Albert Camus va descriure-la com «l’únic gran esperit del nostre temps». I tenia motius.

Ingressà a l’Escola Normal de París amb la nota més alta; la segona era de Simone de Beauvoir.

De pares jueus, va ser educada sense creences religioses per por a l’antisemitisme d’Europa que acabà en el terrorífic Holocaust. Això la va marcar i, posteriorment, es convertí a un cristianisme molt personalitzat.

Quedà marcada per la figura del germà, André, un matemàtic molt famós que, a ella, feia sentir-la inferior.

Un dels grans trets de la seva personalitat fou un profund amor compassiu pels desgraciats. Als cinc anys, no és va menjar un terrós de sucre per enviar-lo als soldats que lluitaven a la Primera guerra Mundial.

I així, veient el terror de la guerra civil espanyola, va creure que no es podia quedar a París, només parlant-ne. La seva actitud va ser una evident crítica a la intel·lectualitat burgesa i als xarlatans pedants de la cultura. Va sentir la necessitat de viure la intensitat de la lluita i el perill en la pròpia pell i a primera fila. Ja abans, havia abandonat el confort de la seva vida burgesa per treballar d’obrera en algunes fàbriques.

Es traslladà a Barcelona armada amb un fusell, i sense saber disparar ―–però aprenent-ne ràpidament– i es va incorporar com un membre més de les milícies de la columna Durruti. Va saber demostrar la seva valentia però, en un mes i mig, tingué un accident i els seus pares se l’endugueren novament a París on passà una llarga convalescència reflexionant sobre la violència viscuda.

Va ser molt crítica fins i tot amb el bàndol que defensava. I va escriure que no pensava tornar a la guerra d’Espanya perquè ja no era una guerra de camperols famèlics contra terratinents i clergues, sinó una guerra entre Rússia, Alemanya i Itàlia.

I és que tot el que va viure va deixar-la sense fe en la humanitat perquè «quan... és possible matar sense ser castigats o condemnats, matem».

Subscriu-te per seguir llegint