A ESTONES

Ponç Pons

Carles Duarte  i Montserrat

Carles Duarte i Montserrat

A l’hora d’explicar la nostra literatura actual, un dels primers noms que cal esmentar és el del menorquí Ponç Pons. Narrador, dramaturg i traductor, potser és conegut sobretot per la seva dimensió poètica, distingida amb premis destacats. Com van fer Antonio Machado i Fernando Pessoa, Ponç Pons ha concebut una altra veu per a la seva literatura, la de Claudi Valeri, autor imaginari dels epigrames aplegats a Humanum est, un llibre fascinant en què el seu protagonista, situat en la Roma imperial, escriu epigrames on reflecteix el seu compromís amb la bellesa i el plaer, però també la seva mirada crítica sobre les institucions de l’època, una posició que el durà a un exili a Menorca, on, després d’haver pres la decisió d’alliberar els seus esclaus, serà assassinat per encàrrec de l’emperador. Humanum est és un llibre singular i convincent, una aventura reeixida. Llegir-lo constitueix una oportunitat d’aproximar-nos alhora al poeta líric, dominador precís de la paraula commoguda, i a l’home savi, que ha reflexionat amb lucidesa sobre la condició humana. Ponç Pons ens presenta un Claudi Valeri que assaboreix l’amor, que, escèptic, s’interroga sobre el sentit de la vida davant de l’expansió del cristianisme i que es revolta davant de la crueltat i l’anhel insaciable de poder que degraden l’existència («Els barruts ara ostenten poder, luxe, fama...»). Decebut amb els seus contemporanis, Claudi Valeri s’indigna davant la manca de valors: «Penosos temps, Venanci, aquests que el poble/ valora més un gladiador que un savi», i s’inclina per uns ideals republicans: «Per fer que aquest Imperi s’humanitzi,/ no hi ha d’haver cap cèsar ni més déu/ que la invicta i sagrada llibertat/ que aboleixi per sempre déus i cèsars». Claudi Valeri troba el seu recer i el seu sentit en l’escriptura quan defineix Poètica com a «Tros de vida esculpit musicalment amb mots», entesa com un fet individual i al marge dels reconeixements («L’èxit de ver és no necessitar-lo/ ni haver d’entrar envejosos en disputes/ per un lloc al Parnàs»). Als seus epigrames Claudi Valeri recorre al sarcasme per ridiculitzar l’arrogància (La centre del món), l’ostentació (Oripells), el qui el destorba amb pretensions de música («¿Per què no et vens, te’n daran molt!, la lira,/ i et dediques a l’art de no emprenyar?»),... I al mateix temps ens convida a celebrar existir: «Gaudeix feliç, sense fer mal, del món» o «Dies com fruits que cal tastar i gaudir», i a prendre consciència dels límits: «No vulguis ser perfecte, no és possible./ Intenta fer-ho tot tan bé com puguis/ i evita, són inútils, planys i queixes.» A Humanum est hi ha una aposta per la sensualitat i una condemna de la violència («No naixerà res de bo de tanta guerra») sense abandonar una actitud d’un cert escepticisme («Tot és cendra i miratge») i una contenció serena. «Dintre nostre vivim i morim sols» anota Claudi Valeri. Amb Humanum est, tanmateix, ens sentim més acompanyats.

Subscriu-te per seguir llegint